dissabte, 24 de maig del 2008

SÍ AL CENTRE D’ESPECIALITATS D’ALDAIA

NO A LA PRIVATITZACIÓ
DE LA SANITAT PÚBLICA

La sanitat pública de qualitat ha sigut la base fonamental per al desenvolupament de l’Estat del Benestar i és un dels pilars per a assegurar la solidaritat i l’equitat social.

En els últims anys patim una campanya generalitzada per a desprestigiar i desmantellar els sistemes públics de salut, que vol privatitzar-los i que hi busca una oportunitat de negoci. Aquest fenomen està avançant principalment en les CCAA governades pel PP, on tracten de convéncer l’opinió pública que les ineficiències i els problemes de funcionament del sistema sanitari es poden solucionar amb noves formes de gestió empresarial, quan en realitat busquen reduir despeses, la qual cosa empitjora la qualitat de l’atenció sanitària i facilita la privatització.

Al País Valencià, el govern del Partit Popular incompleix de forma reiterada els seus propis plans i pressupostos sanitaris, que fa que ocupem un dels últims llocs de totes les CCAA en dotacions de recursos. El sistema públic de salut presenta deficiències de tal envergadura que es pot dir que és en les famílies on recau l’enorme esforç de les cures que requereixen les més de 40.000 persones dependents, a causa d’una malaltia mental greu, sense que Benestar Social haja començat a posar en marxa la Llei de Dependència.

La falta d’interés polític per la sanitat pública es concreta en la massificació i en les llistes d’espera per a intervencions quirúrgiques, per a les consultes d’especialistes, les proves diagnòstiques i, més recentment, per als medicina general i pediatria. El PP acumula incompliments en centres d’especialitats, en hospitals de dia, en unitats d’atenció domiciliària, en llits d’hospitals, en centres de rehabilitació... i la privatització no fa més que agreujar la situació ja de per si roïna, perquè per a generar beneficis econòmics ha de ser a base de l’escassa dotació de personal i de mitjans. I tot això, des d’una política de premeditat descrèdit de la sanitat pública, que busca aconseguir un suport ciutadà a la privatització.

El PP va començar l’experiència amb Zaplana l’any 1999 a la Ribera i s’està ampliat a altres àrees com Dénia i Elx–Crevillent. Per a rematar el procés de privatitzacions, el nou hospital comarcal de Manises, on estarem adscrits els veïns i les veïnes d’Aldaia i del Barri del Crist, i on ens obligaran a anar en una futura organització del servei. L’empresa adjudicatària és SANITAS, el principal objectiu de la qual és aconseguir beneficis i, com és lògic, només en podran obtindre reduint sous i serveis, cosa que acabarà repercutint en la qualitat de l’assistència.

Encara hi som a temps de salvar un Sistema Sanitari que està valorat entre els millors del món per la qualitat dels seus serveis i, sobretot, pel seu caràcter universal, gratuït i solidari. Per això, fem un crida a la mobilització a tota la ciutadania i als treballadors i treballadores de Sanitat a la mobilització en la seua defensa, alhora que exigim la gestió pública i el manteniment a Aldaia del centre d’especialitats.









dilluns, 12 de maig del 2008

SALVEM ELS PINS DE L'ESTACIÓ!

No podem permetre que eliminen aquestos arbres!

El govern municipal i RENFE tenen en projecte la remodelació del pas vianant subterrani a l’altura de l’estació, amb la intenció de reduir-ne els graus del pendent –digne del guinnes o d’una cursa d’obstacles– i de fer-hi una rampa més assequible. Per la qual cosa, la pujada serà tres vegades més llarga i s’haurà de construir gairebé en forma de caragol amb 360 o . Tot seria normal, si en principi s’accepten les conseqüències d’aquesta actuació urbanística, com ara, l’eliminació dels grans arbres que hi ha en aquest espai actualment, sense determinar-ne la reubicació o, el que suposa, en el fons, aquesta remodelació: l’ajornament sine die de la promesa de soterrament de les vies del tren.

Una vegada més, veiem vindre l’estafa electoral del PSPV-PSOE, quan es planifica una actuació urbanística com aquesta que, amb l’ampliació de l’estació per a la construcció d’un nou edifici per a un bar, ens fa dubtar de la seriositat dels seus projectes i de l’efectivitat de les seues gestions. Ausades que el PSOE a Madrid i el PSPV a Aldaia han tingut temps –amb Zapatero a la Moncloa– per tal de negociar i dur a terme el definitiu soterrament de les vies del tren!. Quina llàstima de promeses malbaratades! És possible que no hagen pensat en la factura electoral que això pot comportar?. Alerta a la dreta local que creix com l’escuma –encara que sense fer ni un brot–, però que està a punt de desplaçar un PSPV–PSOE captiu de rutines, mancat d’imaginació i pletòric de prepotències.

Si el govern municipal no vol perdre la poca credibilitat que li queda, cal que actue de manera conseqüent. Si vol millorar l’accessibilitat vianant, que la millore, però que no elimine un dels espais verds més emblemàtics i atractius que tenim en l’actualitat. I per això, pensem que aquestos arbres haurien de ser declarats patrimoni natural d’Aldaia i donar-los la protecció que els correspon. I si de veres volen que la ciutadania confie en les seues promeses electorals, que diguen –i prompte– quin és el calendari per al soterrament de les vies del tren, a complir en aquesta legislatura. Que els programes electorals són per complir-los!.

Voro Torrijos i Tàrrega

dimarts, 6 de maig del 2008

MENYS DÈRIA IMMOBILIÀRIA I MÉS HORTA!

No hi ha cap mena de dubte quant fa als grans temes econòmics: les dues cares –dures?–, que formen part de la mateixa moneda, hi estan d’acord, o dit amb paraules cèlebres: tanto monta (PP), monta tanto (PSOE), i com sempre, al llom d’una ciutadania castigada per la imposició d’un bipartidisme molt ben arrelat en les restauracions borbòniques dels dos segles anteriors.

Un bon exemple d’aquesta visió monolítica el trobem davant l’anomenada crisi o desacceleració econòmica que ara comença, la causant de la qual sembla ser la davallada del sector immobiliari. ¿Que ja era hora, no?. ¿O pensaven que tot són flors i violes i que anaven a continuar fins a l’infinit? Si fos per ells, segur que seguirien construint, sense solta ni volta, mentre quedava un pam de terra per cementar. ¿És possible que aquesta dèria responga a la falta d’imaginació? ¿O tal vegada siga el resultat d’un trauma infantil no resolt? El ben cert és que encara segueixen jugant impàvids i sense complexos a una barreja de l’exin castillos i del monopoli. Potser fóra més encertat pensar en l’enfilat d’interessos creats en el sector, i tot allò que l’envolta: llicències, impostos, diners negres, moviment de capitals, inversions especulatives, crèdits bancaris ... que resulten molt difícils de desmantellar. I pel que sembla, de dissimular. Cada vegada són més els alts càrrecs que passen –sense vergonya– de la política a l’empresa privada en sectors claus per a l’economia, siga l’immobiliari, l’energètic o les comunicacions.

La qüestió és que els polítics de la moneda que parlàvem adés –que dóna suport a un pensament únic que cal desemmascarar i denunciar–, ja no saben com fer-s’ho per tal d’ajudar el sector de l’atovó, i qualsevol fórmula els sembla vàlida. A hores d’ara, que és públic i notori l’existència de més de 300.000 vivendes deshabitades al País Valencià, per a què en volem més? Encara que ens vulguen engalipar, tot dient-nos que és per fer un servei a la ciutadania, la qüestió no s’ajusta a la realitat. M’explique: ara que per fi tenim a l’abast la possibilitat de frenar aqueixa obsessió malaltissa de créixer com un càncer a qualsevol preu; ara que podem decretar una moratòria contra la destrucció de l’horta periurbana que ens queda, resulta que, els de sempre, aproven al parlament una proposició que reclama la construcció de noves vivendes, en aquest cas, de protecció oficial (VPO). Subtil manera de voler-nos enredrar i d’imposar-nos una economia de mercat que acaba encarnant maneres dictatorials contràries als drets d’una democràcia.

Davant d’una proposta tan desgavellada i enganyosa, ¿no fóra millor activar de debò i de veres el lloguer dels habitatges buits a preus justos i amb seguretat per a llogadors i llogaters? I, alhora, ¿per què no aplicar mesures més valentes que faciliten l’emancipació juvenil d’una vegada per sempre? I com a proposta alternativa i realista, ¿no tocaria ja la reconversió del sector de la rajola en alguna cosa més sostenible i rendible socialment, com ara la producció d’aliments ecològics de proximitat (que garantesquen la seguretat alimentària i eviten la producció de CO2) en els llocs on pensaven construir?; que s’aprofités aquesta mà d’obra per donar vida i producció no especulativa a un espai que fa lustres hauria d’haver estat declarat paratge natural (no oblidem que l’horta valenciana encara és una de les 6 més valuoses de tot Europa) i s’evités que tota aquesta allau de persones es convertesquen en assídues de les oficines de col·locació?. Sembla que les respostes són òbvies, però ¿quan tindrem uns polítics a l’altura de les circumstàncies?. Ara és el moment de demostrar-ho!.

Voro Torrijos i Tàrrega

dilluns, 5 de maig del 2008

A ALDAIA, MANEN ELS COTXES!

Una grua ocupa una vorera. Quina ironia!

No fa ni un any, s’inaugurava, a bombo i platerets, el carrer paral·lel al barranquet de la Saleta i ja hem pogut observar que l’accessibilitat vianant a Aldaia –venuda com a dogma de fe–, s’ha convertit en fum d’encenalls. M’explique. És cert que s’ha modernitzat un carrer que feia anys que ho demanava a crits però, comptat i debatut, la proclamada accessibilitat per a les persones vianants esdevé virtual si, al remat, els cotxes hi poden fer i desfer al seu aire sense impediments.

Segons sembla, el disseny urbanístic que s’hi ha aplicat no és tan eficient com les autoritats municipals s’imaginaven: els automòbils poden campar al seu aire sense cap dificultat. Tota la inversió realitzada se’n va en orris si tenim en compte els resultats reals aconseguits, ja que el projecte dut a terme no ha servit per a fer possible l’accessibilitat vianant, simplement perquè està sent negada per una realitat contundent: els cotxes poden seguir aplicant la llei del més fort. El veïnat ho està comprovant cada dia: els passos vianants ocupats per cotxes aparcats, que se situen en les rampes per a caminants; la invasió motoritzada de les voreres i de l’interior del parc de la Plaça de la Cultura; aparcaments en doble fila i en zona groga; velocitats incontrolades, etc. I tot açò amb la major de les impunitats. La policia municipal, en les escasses ocasions que transita pel barri, mira cap a un altre costat, la qual cosa ens confirma que, als nostres carrers, manen més els cotxes que els simples vianants.

Solucions, n’hi ha i molt variades. Cal modernitzar ecològicament els dissenys urbanístics i aportar-hi tècniques dissuasòries, com els obstacles per a què els vehicles no puguen aparcar on no toca, la sinuositat dels trajectes, els passos vianants elevats connectats a les voreres i altres mesures de solvència demostrada. I tot això acompanyat del compliment de les ordenances municipals en la matèria. Potser davant les properes eleccions ens facen una mica més de cas. O, com a mínim, intentaran fer-nos-ho creure.

Voro Torrijos i Tàrrega

dijous, 1 de maig del 2008

ELS PERILLS DE LA TELEFONIA MÒBIL

El fenomen de la telefonia mòbil s’ha instal·lat en la societat actual d’una manera ràpida i irrefrenable. En cosa de deu anys, hem passat del gairebé no-res a l’eclosió total del telèfon mòbil. De sobte, s’ha convertit en un article de consum, que ha superat totes les previsions de vendes. A l’Estat Espanyol, la majoria de la població ja en té, és a dir, que més de 40 milions de persones s’han incorporat en un temps rècord a una moda que s’ha estés a 1000 milions per tot el planeta.

Si fa uns lustres es va destapar a l’opinió pública la problemàtica existent amb tot allò relacionat amb els camps electromagnètics produïts per les torres i els cables d’alta tensió, sobre els quals es van descobrir tota una sèrie d’efectes nocius, ara, el problema podria multiplicar-se de manera colossal per la possible sinergia de tots els aparells que utilitzen radiacions no ionitzants, com ara, la gran quantitat de fòtils domèstics amb què es desenvolupa diàriament l’automatisme tecnològic casolà: ordinadors, forns microones, ràdios despertadors, electrodomèstics en general... que completats per la telefonia mòbil i les antenes que serveixen de repetidores dels senyals, ens menen cap a un futur potencialment perillós, o si més no, molt incert quant fa a les conseqüències en la salut humana i en el medi ambient.

L’ELECTROPOL·LUCIÓ

Aquest concepte fa referència a un ampli camp d’energies invisibles, però contaminants, procedents de la massiva introducció d’aparells d’ús comú i diari en les nostres llars i llocs de treball, com els que hem citat adés, i que estan produint uns efectes en els organismes humans, cada vegada més clars i demostrables.

La telefonia mòbil moderna utilitza sistemes de microones digitals (GSM), que emeten radiacions no ionitzants i que, a diferència de les ionitzants (com per exemple les nuclears, responsables de la destrucció directa de les cèl·lules), tenen efectes sobre la salut d’una manera més lenta, és a dir, a llarg termini, tot i que quan parlem dels repetidors instal·lats a les teulades, el perill és més fort, ja que la seua potència pot assolir una freqüència tan alta (fins als 300 GHZ), que s’aproxima a la de les radiacions ionitzants.

Les 35.000 antenes repetidores que funcionen a l’Estat Espanyol, estan emetent radiacions les 24 hores del dia sense parar, i cobreixen la major part de la nostra geografia urbana com una mena d’invasió silenciosa sobre els nostres propis caps.

LA NOSTRA SALUT AMENAÇADA

Les persones usuàries dels telèfons mòbils no estan informades de la potència amb què emet el seu aparell, ni dels perills sobre la seua salut, ni del temps màxim d’exposició, ni a quina distància hauria de mantenir l’antena de la seua oïda o de l’escalfament (fins a 2 graus) que pot produir sobre el còrtex cerebral. No se l’adverteix que no ha de trucar de dins d’un vehicle o d’un lloc tancat, ni de les possibles interferències a aparells com marcapassos, etc.

En experiments realitzats en llocs tan dispars com la Facultat de Biològiques de València, l’Institut del Càncer de Sidney, o l’Institut de Bioelectromagnetisme de la Universitat d’Alcalà d’Henares (1), s’han descobert importants alteracions en els organismes animals analitzats, a partir de les radiacions electromagnètiques, fins al punt de constatar-ne un important deteriorament de la salut: els símptomes poden començar amb mals de cap o pesadesa, i després, segons cada cas, pot continuar amb depressions, estrés o insomni i, fins i tot, arribar a produir efectes més greus com la pèrdua de memòria, la malaltia d’Alzhèimer, asma, tumors cerebrals, augment del risc de càncer i de leucèmia i el perjudici sobre el sistema immunològic, amb la disminució de les defenses naturals del cos davant qualsevol malaltia, que la pot fer aparèixer pel punt més dèbil de la persona, o reforçar-ne d’altres tipus en estat latent.

Comptat i debatut, cada vegada són més les incògnites que es presenten davant les conseqüències de l’electropol·lució. De fet, les companyies d’assegurances estan reaccionant, davant els dubtes, amb l’exclusió de cobertures pels riscs de les radiacions electromagnètiques. O, com a exemple de l’abast que ha assolit el tema, més alarmants ens resultaran encara unes declaracions del mateix ministre alemany de comunicacions (S. Bosch), quan afirmava que “les acalorades discussions sobre l’energia nuclear és possible que ens semblen una suau brisa en comparació amb el que ens va a representar el tema de les xarxes de repetidors de telefonia mòbil”

ASPECTES LEGALS

Ara per ara, no existeix, a l’estat espanyol, una normativa coherent i homogènia sobre telefonia mòbil, Per altra banda, els estudis mèdics que s’estan realitzant per part d’organismes internacionals (OMS) o Europeus (UE), no han estat capaços de manifestar resultats definitius, tot i que ja han passat més de 15 anys des dels seus inicis, la qual cosa no és normal en les seues actuacions. No obstant això, a la Gran Bretanya, el Ministeri de Sanitat ja fa anys que va que “no és possible afirmar que l’exposició a radiofreqüències (derivades de la telefonia mòbil) a nivells inferiors als establerts en les normes de seguretat nacionals, no tinguen cap efecte potencial advers sobre la salut, i que els buits en el seu coneixement són suficients per tal de justificar UNA POLÍTICA DE PRECAUCIÓ”(2).

Per la seua banda, altres països com Noruega ja fa anys que van prohibir la instal·lació d’antenes a les escoles, o com el cas d’Austràlia, n’han marcat una distància superior als 500 metres dels centres escolars. Podem dir que la implantació de la telefonia mòbil i dels repetidors s’ha realitzat a l’estil dels fets consumats, tot i aprofitant-se de la desregulació existent i del desconeixement de la majoria de la població. Malgrat això, són cada vegada més els sectors de la societat que sospiten dels efectes perniciosos que té l’electropol·lució en qualsevol de les seues formes de presentar-se. Allà pel maig de 2000, es va dictar la primera sentència a l’Estat Espanyol, que condemnava Iberdrola pels camps electromagnètics que un transformador generava en una vivenda. Cal dir, que el contingut d’aquest dictamen és també extrapolable a les antenes de telefonia mòbil A Biscaia, un veí que es va oposar a la col·locació d’una antena, en contra de la decisió de la comunitat on vivia, i va aconseguir el reconeixement del jutjat perquè la seua filla patia una malaltia que podria alterar-se per l’afectació de les ones (3). Així mateix, gràcies a la pressió ecologista i veïnal i al sentit comú d’alguns ajuntaments (com per exemple el de Xirivella, entre molts altres), s’estan aprovant normatives per retirar les antenes dels seus nuclis de població.

QUE HI PODEM FER ?

Davant la proliferació dels telèfons mòbils i de les antenes repetidores, cal prendre una posició activa que vaja en la línia d’eliminar els perills potencials que contenen o, si més no, d’anar minimitzant-los en la mesura de les nostres possibilitats:

1.- En principi, caldria reduir l’ús dels telèfons mòbils i anar desenganxant-se de l’addicció que suposen, ja que la majoria dels usuaris i usuàries ho fan per moda i no per una necessitat imperiosa. En cas de ser-ho, s’hauria de tenir en compte d’adquirir telèfons del tipus de microones analògiques, i no digitals (DGS). Igualment, la tria del model hauria de ser el de menor potència, que funciona igual i contamina menys. En qualsevol cas, és preferible emprar el telèfon fix.

2.- Quan es faça ús del telèfon mòbil (si no se’n té més remei), s’ha de procurar tenir l’antena allunyada del cap, la qual cosa fa disminuir la intensitat de la radiació. Existeix un accessori de micròfon i auricular per cable que redueix considerablement l’impacte negatiu.

3.- Si només eres un usuari o usuària en passiu (que no empres telèfon mòbil, però que en pateixes els perjudicis), cal que reivindiques el teu dret a no rebre una dosi de contaminació que tu no produeixes (vindria a ser com quan se’ns obliga a ser fumadors i fumadores en passiu); a no haver d’aguantar els sorolls en els llocs més inversemblants (escoles, hospitals, cinemes, etc.); a no córrer el risc de morir per l’envestiment d’un cotxe, el conductor o la conductora del qual parla alhora que condueix; o el que és pitjor, conviure la major part del dia amb una antena a pocs metres de la nostra casa.

4.- Si a la teua vivenda, al teu barri o ciutat volen instal·lar una antena de telefonia mòbil, aprofita la informació que tens i manifesta la teua oposició. Posa’t en contacte amb el grup ecologista més pròxim (o millor encara, afilia-t’hi, que bona falta fa!), per tal d’ampliar la teua força i fer-ne una causa col·lectiva, perquè no és només un problema personal: ho és també social, mediambiental i polític. De raons, n’hi ha moltes per a negar-s’hi: des de les estrictament considerades com de salut pública i ecològica, fins a d’altres tan senzilles, però no menys importants (4), com ara:

- El sobrepés de l’estructura de l’antena que la vivenda no està preparada per suportar (estem parlant d’unes quantes tones) i que, en la majoria dels casos, els ajuntaments no contolen;

- La depreciació del valor de la vivenda, com a resultes de la por als efectes adversos per a la salut. En una enquesta realitzada a professionals de taxació immobiliària, un 84% dels quals afirma que la proximitat als camps electromagnètics redueix el valor de les propietats, i en disminueix els preus de venda entre un 20 i un 30%.

- Dany psíquic i moral al veïnat de l’immoble i a terceres persones. Si una persona no en sap res, de tot això de l’electropol·lució, no se’n preocupa. Però, està comprovat que la imposició d’aquest tipus de riscos a persones que en són conscients, pot produir efectes perjudicials en la seua salut física i mental.

- Responsabilitats administratives i civils que es poden derivar per a les Comunitats de Propietats Immobiliàries. En aquelles vivendes on hi ha antenes repetidores de telefonia mòbil, la regulació actual de la majoria dels ajuntaments estableix que les responsabilitats de les infraccions comeses seran compartides entre l’empresa instal·ladora i les persones propietàries dels llocs on s’ubiquen. Ja hem vist adés que, a curt i a mitjà termini, això pot significar que el que ara són grans rialles es convertiran en torrencials ploralles, o en altres paraules: els ingressos percebuts avui, poden derivar en l’assumpció de quantioses indemnitzacions a pagar al veïnat que en el seu moment s’hi va negar, i a terceres persones residents en edificis propers.

5.- Reclamar a les instàncies polítiques estatals, autonòmiques i locals, que es preocupen per la nostra salut i pel nostre benestar, bo i aplicant el principi de cautela o precaució. Són moltes les evidències dels perills de l’electrocontaminació com per a previndre, abans que curar, un mal que ja comença a notar-se. Els parlaments haurien de legislar a favor de la salut i de la seguretat pública i no mantindre-se’n al marge, si no volen que els acusem de complicitat i negligència. Per tant, hem d’exigir de les corporacions de cada poble o ciutat (de fet, moltes ja ho estan fent a les seues ordenances), la regulació de tot allò relacionat amb els perills de la telefonia mòbil, i més en concret de les seues antenes repetidores, en la línia de prohibir-ne la instal·lació a les zones habitades de cada terme municipal i desmantellar-ne les existents, com més prompte possible, si és que volem evitar mals majors. Pensem que qualsevol pas en aquest camí servirà per tal de construir un futur més sostenible en unes ciutats més habitables.

NOTES:
(1) Electropolución y la nocividad de la telefonia móvil. José Girbau. Berdeak.
(2) Informe del grup d’experts independents en telefonia mòbil. Ministeri de Sanitat de la Gran Bretanya.
(3) Radiacions no ionitzants, nocives per a la salut de les persones?. Pedro Costa Morata. Ponències a la Universitat d’Estiu de la Universitat de Girona. Juliol de 2000.
(4) Informe Jurídic per a Comunitats de Propietaris. Soledad Gallego. Advocada.


Voro Torrijos i Tàrrega