TANQUEM LES NUCLEARS!

Per molt que vulguen dissimular els perills que ens persegueixen per l’existència de les nuclears, sembla que no s’ho acaben de pair els mitjans ni els tertulians ni els empresaris del sector, si tenim en compte els desajusts ocorreguts en les darreres setmanes. Les quatre nuclears que tenim a Ascó, Vandellòs i Cofrents són notícia constant i no pels premis d’eficiència i seguretat aconseguits, sinó per tot el contrari. L’opacitat i el secretisme són el seu estil natural de funcionament i com si res. Quina vergonya!.

En el rànquing d’incidències, Vandellòs II ja n’ha tingut set enguany, Cofrents si fa no fa les mateixes, i Ascó va obtenir el 2007 la medalla d’or de la bogeria nuclear amb 24 avaries i altres incidents declarats al CNS. Són els líders en problemes a les centrals nuclears i encara hi ha caracollons que confien a ampliar el termini de funcionament i fins i tot que se’n plantegen la construcció de noves.

Si ens atenem a l’edat de les centrals, resulta que totes ja estan fora del temps útil que ens varen dir en el seu moment. Els vint anys d’operativitat estan ultrapassats per Ascó I (26), Cofrents (24), Ascó II (23) i Vandellòs (21). Que no ens vulguen ara vendre la moto que amb uns quans reajustaments, amb una mica de planxa i pintura, poden ampliar el permís d’activitat, perquè si fem cas del sentit comú, a partir d’ara és quan encara poden tenir moltes més incidències, ja que tots els seus mecanismes i circuits estan més desgastats i, per tant, són més vulnerables, per la qual cosa ningú no pot negar que els problemes aniran en augment, en els propers anys.

Així mateix, segons una recent enquesta sobre l’acceptació de les centrals nuclears, el rebuig de la població cap a aquesta manera de produir energia, continua sent molt important, tot i la manipulació dels mitjans. Un 60% de la ciutadania la refusa, davant un 20% i escaig que encara n’és partidària.

Per altra banda, el primer govern de Zapatero pujà al poder amb la promesa del tancament de tots els enginys atòmics durant aquella legislatura. S’entén, per tant, que n’hi havia i n’hi ha, de manera suficientment contrastada, una alternativa fefaent, propugnada durant molts anys pel moviment ecologista. A què esperen a posar-la en marxa?.

Amb les dades en la mà: la repetició d’incidents perillosos, la inseguretat i ocultació informativa, l’envelliment i la caducitat de les instal·lacions, la ferma voluntat popular i les reiterades promeses electorals dels governants haurien de ser més que suficients per tal planificar, a curt termini, però d’una vegada definitiva, el tancament de totes i cada una de les centrals nuclears. I mentrestant, la retirada indefugible de les llicències de funcionament a aquelles que més se n’han significat en la incompetència de la gestió i en la falsedat d’informació. Ja n’hi ha prou! No pot ser que per guanyar més els de sempre, la majoria ens hàgem de sentir amb una indefensió permanent tan injusta com innecessària.

Voro Torrijos i Tàrrega

COMPROMÍS DE REBAIXES !

Arriba l’estiu i el termòmetre polític a l’esquerra del PSOE s’ha disparat amb actuacions realment escandaloses. Sembla que és el moment idoni per a perpetrar qualsevol malifeta. Les rebaixes polítiques han començat i a ningú no ens han preguntat. Mai no hauria cregut –o més aïnes volgut– que el trencament del Compromís pel País Valencià es produiria, ni tampoc d’aquesta manera tan miserable. M’incloc en el grup de persones que pensàvem que l’ètica política encara existia o que es mantenia en uns límits mínims que s’han ultrapassat per dalt del cap. L’espectacle té difícil parangó en la història de les coalicions.
Això de trencar un pacte sense que una part dels partits signataris del qual hagen pogut dir la seua, resulta increïble i d’una categoria moral soterrada en les entranyes del despropòsit. Quan Bloc i Iniciativa (i el simulacre virtual verd que els acompanya) aposten per pegar un colp d’estat contra les forces polítiques que els han servit de base s’estan fent una mena d’eutanàsia lenta, però segura. Els resultats electorals de les generals passades ho corroboren: el misèrrim 1% obtingut demostra que el camí encetat naix fracassat. I no valen cecs anàlisis triomfalistes quan resulta que han perdut fins a la camisa política i han fet el ridícul més gran de la seua història electoral.
Si alguns pensen que tot val en política estan molt equivocats, si creuen que amb mètodes tan antidemocràtics com els emprats ens van a enganyar, van errats. S’han tirat a una piscina sense aigua, però allò més lamentable és el futur que es dibuixa amb la pèrdua de la confiança –i en conseqüència del vot–, de tota aquella gent que havia cregut en una possibilitat de canvi a partir del Compromís pel País Valencià. El bipartidisme es consolida pas a pas i l’esquerra es desil·lusiona per culpa de fets com els ocorreguts. Potser ara, uns quants tenen el protagonisme que esperaven, però passaran a la història amb la càrrega d’haver destruït l’esperança d’un bon grapat de persones que sí que s’havien compromés amb un País Valencià verd, d’esquerres i sense complexos.
A partir d’ara caldrà buscar nous camins i, amb tota seguretat, a partir del zero electoral, perquè, amb aquest precedent, les faves estan comptades. Potser, començar des del principi, siga una teràpia necessària per tal de superar algunes castes dirigents que no ens mereixen o que ens consideren com a súbdits, després d’haver-nos demostrat la fal·làcia del seu compromís.

Voro Torrijos i Tàrrega