SOLUCIONS VERDES A LA CRISI

La crisi s’ha instal·lat oficialment. Ho afirmen polítics, economistes i premsa en general. De sobte, tot sembla enfonsar-se, el futur no pinta gaire optimista i encara no s’ha tocat fons. Ni tan sols hem arribat a remoure el solatge nefast que existeix en les entranyes de la societat capitalista, l’atur, i que a partir d’ara començarà a fer-se més cruel i visible. Com una catàstrofe cíclica, típica i tòpica d’un sistema de producció que no pot viure sense ell, recordem-ho: l’atur i la precarietat laboral es manté com a moneda de canvi, com una mena de xantatge del capital sobre les classes treballadores.

El concepte crisi té connotacions negatives per a la majoria, però si ens atenem a la seua etimologia, també pot ser una bona oportunitat per a trencar la dinàmica fagocitadora de l’actual sistema neoliberal. Si tenim en compte altres significats del mot crisi: judici i decisió, en podríem traure conclusions una mica més esperançadores. En primer lloc, caldrà jutjar a qui pertoquen les responsabilitats del desgavell econòmic en què vivim i, alhora, determinar quines solucions hi podem aportar, que no provinguen del mateix esquema que les ha originades, parafrasejant Einstein. En altres paraules: ara podem aprofitar la sensibilitat de la població per a reflexionar i veure alternatives més coherents a les plantejades fins ara. Com a primera determinació, les faves estan comptades: si hi ha més atur, no queda més remei que repartir el treball existent. És l’única manera assenyada de fer possible un augment imminent de l’ocupació. La resta són excuses de mal pagador.

Les burocràcies sindicals ens volen fer creure que amb la reculada de les 65 hores setmanals del parlament europeu, ja està tot arreglat. Quina vergonya: no hi ha hagut cap sindicat oficialista que haja plantejat en uns moments com els actuals una reivindicació tan essencial com la reducció de la jornada laboral. Ens volen encolomar aquest escenificat èxit com el final d’un camí reivindicatiu. I tot just, haurà de ser el contrari. A partir d’ara hem de seguir qüestionant de manera irrenunciable la vigent però caducada setmanada oficial de 40 hores (que és molt més en la pràctica), que impedeix millorar el benestar social de la majoria. La solució és fàcil: les 35 hores, si es redueixen o se socialitzen els beneficis empresarials a canvi, és clar.

Mentre tot això arriba, l’atur caldrà pal·liar-lo amb altres mesures immediates com ara l’aplicació d’una Renda Bàsica que faça impossible ensorrar tantes i tantes famílies que estan en un ai al cor sense saber què passarà amb la seua vida en general i amb la seua hipoteca en particular. Una assignació suficient per tal que cada persona puga viure dignament. Aquesta renda hauria de ser el camí per tal de fer possible el desenvolupament de treballs de proximitat que tiren endavant les economies locals i que facen realitat la relocalització de la producció útil, tot complementat amb una augment significatiu dels recursos municipals, que descentralitze l’economia.

Amb la consecució d’aquestes dues propostes, el treball serà vist com un mitjà i no com una angoixosa finalitat. S’hi potenciarà l’autosuficiència en el marc de les possibilitats de cada persona i de cada comunitat. A partir de la qual cosa, donarem pas a una distinta concepció de l’economia i de la societat. Ja no es produirà tant allò que es vol imposar al mercat, sinó que començarem a trobar les alternatives al sistema actual a través de noves fórmules sostenibles. La relocalització de l’agricultura i la proximitat de la producció al consum suposarà inequívocament uns avantatges ecològics significatius. Una part important de la nostra responsabilitat en l’escalfament global es reduirà notablement. La nostra salut física i mental ho notarà diàfanament. L’equilibri ecològic tornarà a ser una realitat plausible.

Així mateix, haurem de reconvertir els dos sectors més enfonsats i negatius del sistema actual, la construcció de més habitatges desocupats i la fabricació de tants automòbils innecessaris. Amb tres milions de pisos buits ja n’hi ha prou. El que cal és posar-los en el mercat a preus justos i bàsicament en règim de lloguer assequible. El jovent necessita emancipar-se d’una punyetera vegada i viure la seua vida sense dilacions. I quan calga construir més habitatges, que es faça amb principis ètics públics no especulatius. I pel que fa a la indústria de vehicles privats, amb l’aturada de vendes del darrer mes de desembre, per sota del 50%, ens indica que s’ha de buscar una alternativa: que l’estat recol·loque la mà d’obra sobrant en la producció de més transport públic i col·lectiu, que en aquest camp s’ha de fer tant encara ...

I per últim (en aquest cas molt més important), no pot haver cap canvi efectiu global si no toquem el que és la mare dels ous: la banca. Caldrà recordar-li al govern que si els diners públics (més de 250.000 milions d’€ estan servint per a què les entitats bancàries no s’enfonsen, amb l’excusa que, en la pràctica, són de tothom, doncs, que això siga una realitat al 100% per 100%: nacionalitzem la banca per tal de fer-ne un ús social de debò i de veres.

Voro Torrijos i Tàrrega
Els Verds del País Valencià