BICICLETES MEDIÀTIQUES DEL PSOE

Quasi res porta el diari!. La Mancomunitat de l’Horta Sud ha tingut la inversemblant idea de tirar endavant, el proper mes d’octubre, el que anomenen Pla de Mobilitat Ciclista. Es tracta, diuen, de millorar-ne els canals de comunicació entre Aldaia, Quart de Poblet, Alaquàs i Xirivella. I per a la qual cosa, hi posaran en circulació 400 bicicletes en règim de lloguer i s’hi gastaran 400.000 €, fins i tot amb la construcció d’estacions per a les bicicletes, un servei automatitzat amb targes intel·ligents i no se sap quines coses més.

De bell nou apareix la noticia, i tornaran a traure-la per tercera vegada quan comencen a posar la primera pedra de les actuacions, i la repetiran en una quarta ocasió quan les alcaldesses i l’alcalde del PSOE es fotografien tot fent una volteta amb les flamants bicicletes de lloguer. Però, el que no s’atreviran a fer és dur a terme un recorregut complet entre les quatre poblacions afectades i comprovar que en realitat el seu Pla de Mobilitat Ciclista és inviable i que es tracta d’un nou miratge. M’explicaré: sóc un usuari quasi diari de la bicicleta i conec perfectament la dificultat que entranya circular per les poblacions de la comarca, i en especial les esmentades per a l’actual pla. Sé per altres actuacions dels governs que regeixen aquestos municipis, que una cosa és fer propaganda i una altra cosa és conéixer la realitat, com en aquest cas.

Posaré un exemple que afecta al meu poble: es pot dir amb tota seguretat, que en aquestos moments, resulta veritablement difícil, per no dir impossible, garantir una mínima seguretat per a qualsevol ciclista en alguns trajectes interiors del municipi d’Aldaia. La població està fraccionada en tres grans zones, l’accés entre les quals només està facilitat per als vehicles motoritzats. Si intentes passar des del centre d’Aldaia als barris propers que estan tocant a Alaquàs, te les has de jugar per unes vies subterrànies mols estretes, ràpides, sense vorals i per tant, extremadament perilloses. Si vols anar cap al Barri del Crist, la mateixa cançoneta, amb l’agreujant que l’únic carril bici urbà de la població (aproximadament de 300 m), queda tallat traumàticament sense cap explicació i t’aboca directament a una via molt transitada i arriscada.

Però, la veritat, és que no n’havia adonat... Si al remat les autoritats es llancen al carrer amb el millor i més eficient mitjà de transport que existeix al món –encara que només l’usen per a la foto–, de ben segur que ho faran amb la protecció de vehicles policials, que en realitat és la que faria falta, per a tothom, en molts dels trams d’unió entre la majoria de les poblacions de la comarca, mentre no facen les transformacions que s’han de fer.

Un pla de mobilitat ciclista no es pot basar en el lloguer de bicicletes –i per a més inri sense gestió pública–, quan resulta que la majoria de les famílies ja en tenen una o més. Si de debò es vol potenciar l’ús de la bicicleta cal començar per garantir trajectes segurs dins i entre les poblacions, amb vies de preferència, carrils bici o camins segregats del trànsit motoritzat, com ocorre a Holanda, on compten amb més de 18.000 Km de vies ciclistes. L’administració ha de fer realitat el dret de qualsevol persona a poder circular amb el 100% de tranquil·litat quan puja a una bicicleta i no començar la casa per la teulada, amb un Pla sense trellat i poc creïble, que no contempla els mínims que els col·lectius ecologistes, verds i veïnals venen reivindicant més de trenta anys.

Voro Torrijos i Tàrrega
Els Verds del País Valencià

POLÍTIQUES S.O.S.TEMIBLES

Resulta decebedor comprovar com, una vegada més, algunes paraules importants signifiquen coses radicalment diferents, segons qui les utilitza. El cas del concepte Sostenibilitat és paradigmàtic. Quan es van posar en marxa les Agendes 21 locals ens volgueren fer creure que el camí cap a la Sostenibilitat s’havia encetat i que tot era qüestió de temps, que amb paciència i bona voluntat s’anaven a corregir les previstes catàstrofes ecològiques que se’ns estaven tirant al damunt.
Des de la distància temporal, s’ha demostrat que aquestes fórmules de solució als grans problemes mediambientals han estat un miratge espectacular, si ens atenem als resultats concrets i a les transformacions de fons dutes a terme. Aquestos fòrums s’han congelat en la immensa majoria de les poblacions. En realitat, no varen arribar a complir ni una desena part de les possibles competències que tenien atribuïdes. Comptat i debatut: una enginyosa enganyifa, que només tenia com a objectiu desactivar una iniciativa ciutadana que les institucions europees havien posat al servei popular com a reconeixement de les lluites i de la força del moviment verd i ecologista. L’efecte fagocitador sobre les Agendes 21 ha donat ales al discurs dominant (tant del PSOE com del PP), per a fer un altre salt propagandístic i apropiar-se definitivament del terme Sostenibilitat, tot buidant-lo de qualsevol significat transformador. I si voleu, fem un repàs als discursos i als fets de dels dos partits majoritaris, en els darrers temps.
Al País Valencià hem hagut de veure com el PP –amb la complaença i el vistiplau del PSOE– ha abanderat, amb discursos de sostenibilitat, gairebé totes les seues polítiques més destructives, des de l’aprovació de desenes de PAIs, fins a l’AVE com a model de mobilitat, tot passant pel suport al cement, als camps de golf, a l’asfalt, a les grans superfícies, a l’atovó, al cotxe, al turisme de masses, etc.
Per la seua banda, el govern del PSOE trau de la txistera unes mesures econòmiques contra la crisi, que amb bombo i platerets anomenen pla Zapatero –visca el culte a la personalitat!– i qualificades també com a sostenibles, quan en realitat han estat, generalment, obres menors, en molts casos prescindibles, segons el parer de la majoria de la gent del carrer, que no es mama el dit malgrat els esforços mediàtics duts a terme.
I per acabar-ho d’adobar, apareix de bell nou Zapatero amb la seua recent i flamant economia sostenible –ara, elevada a la categoria de llei–, amb unes propostes poc diferents a les clàssiques receptes neoliberals, encara que les vulguen camuflar amb una tímida potenciació de les energies renovables –un sector econòmic que no arriba ni als mínims remots del seu potencial, ni serveix per a pal·liar la imperiosa necessitat de reduir els vergonyosos nivells de CO2, que ens situen en un dels primers llocs mundials quant fa a contaminació–. En realitat, el seu concepte de Sostenibilitat tracta de camuflar una economia que seguirà basant-se en més habitatges –ara de promoció pública– (encara que n’hi haja més de tres milions disponibles), més carreteres (encara que s’acabe amb la poca horta que queda i es menyspree el transport públic), més vehicles contaminants (encara que el canvi climàtic estiga ja minvant el gel dels pols de manera irreversible), més turisme de platja saturada (encara que no quede ni un pam de sorra per urbanitzar) ... i què?, mentre tot això ho venguen mediàticament com a sostenible, amb els seus poderosos mitjans de manipulació de masses, ja van fent. I el futur de les properes generacions venut i revenut. Ja s’apanyaran, que qui paga, mana!
Mentrestant, la SOSTENIBILITAT en majúscules, aquella que es fonamenta en la descentralització, la subsidiarietat, l’autogestió, la cooperació, la justícia social, el repartiment dels llocs de treball, la democràcia econòmica, la relocalització, la suficiència local, l’eficiència, l’estalvi, la minimització–reutilització–reciclatge de tots els residus, la contaminació zero, l’agricultura ecològica de proximitat, etc., queda relegada al menyspreu d’uns polítics, sense escrúpols, que cada dia que passa ens resulten, això sí, més S.O.S.TEMIBLES.

Voro Torrijos i Tàrrega
Els Verds del País Valencià