LA TORTURA NI ÉS DIVERSIÓ NI ÉS CULTURA
No sabem quin serà el resultat final de la ILP per l’abolició de les corregudes de bous a Catalunya, però el que sí es pot afirmar és que està resultant tot un exemple de perseverança, de força i de seny. El fet de recollir més de 180.000 signatures i d’haver creat un ambient tan favorable als drets dels animals ja és tot un èxit. No és gens estrany en una societat civil en plena efervescència democràtica, on les associacions i els col·lectius ciutadans afloren com els bolets als Pirineus.
No és el primer lloc de l’estat espanyol on es qüestiona d’una manera radical el maltracte animal per excel·lència, consagrat durant el franquisme com a fiesta nacional. Fa divuit anys que a les Illes Canàries es varen suprimir aquestes deplorables pràctiques; una comunitat que digué prou a un espectacle tan repulsiu com superflu, que només existeix en una minúscula part del planeta i que, si les coses segueixen un camí lògic i progressiu, té les hores comptades a les nostres contrades.
Resulta increïble que al segle XXI encara hi haja persones que pensen que torturar un bou puga ser un art. Segurament, deu coincidir amb la mateixa gent que considera que la guerra i la cacera d’animals per plaer també ho és. Potser que la vena que porten als ulls no els deixa veure el fons de la qüestió. Tal vegada és deixen enlluernar per les lluentors dels vestits dels botxins taurins, per la música festiva o pels mateixos colors de la bandera espanyola. No sé sap ben bé per què, però sembla que no se n’adonen que la tortura mai no pot considerar-se ni diversió ni cultura.
La ciència ens ensenya que els animals (els mamífers com a mínim) tenen un sistema nerviós del mateix tipus que el nostre. No podem dubtar que senten plaer i dolor, i que també són capaços de plantejar-se expectatives i d’experimentar por, avorriment, excitació, etc. En resum, són sens dubte éssers sensibles. Per això, excloure els animals de l’univers moral, o degradar-los a objectes de segona categoria, amb l’únic pretext que no pertanyen a l’espècie humana, és tan arbitrari com l’exclusió o degradació de les persones de color amb el pretext de la seua raça o de les dones amb el pretext del seu sexe.
Apel·lar al sentit comú hauria de ser suficient, però ni tan sols amb les normatives vigents en matèria de drets dels animals n’hi ha prou per a tancar aquest capítol tan vergonyós de les tradicions violentes. Ja fa molts anys que la legislació contempla com una infracció molt greu el fet de produir maltractaments i agressions físiques o psíquiques als animals (Títol VIII, article 25, punt 3, apartat b, de la llei 4/1994, de 8 de Juliol de la G.V. sobre la Protecció dels Animals).
Cal, per tant, seguir l’exemple de Canàries i de Catalunya i fer possible que la tortura animal desaparega de manera definitiva i en totes les seues versions, tant la que s’aplica als bous de plaça com als de carrer, als cavalls de tir i arrossegament, a les baralles de gossos o les que s’infringeixen a qualsevol animal que ha de malviure confinat en una granja industrial o ha d’estar rebentat per dins perquè el seu fetge patesca la malformació que el mercat reclama, perquè una economia o una tradició que es basen en la tortura són una injustícia que solament alimenta la crueltat excessivament desenrotllada en la societat contemporània.
Voro Torrijos i Tàrrega
Els Verds del PV
