FRACÀS DELS CONTENIDORS SOTERRATS

El nou sistema de recollida selectiva de deixalles que s’està intentant implantar a Aldaia amb el soterrament dels contenidors, està resultant un fracàs absolut. Sembla que el que ens han venut a bombo i platerets com una panacea, està esdevenint un desastre demostrable per les imatges de cada dia.

Però no es preocupen vostés que el govern municipal prompte culpabilitzarà la ciutadania d’aquest desgavell. Pel contrari, sembla que el servei de recollida municipal està actuant de manera irresponsable quan, en moments de saturació i de dolenta planificació, ajunta els residus que nosaltres separem i els porta a FERVASA sense respectar la recollida selectiva.

Encara que una part del problema és responsabilitat d’unes quantes persones que no tenen cura, també és veritat que la mare dels ous correspon a l’ajuntament, que no ha tingut cap mirament en posar en marxa un sistema de recollida que falla per tots els cantons, perquè:

1. S’ha començat la casa per la teulada.
2. Com és habitual, no s’ha consultat a la població sobre el model a implantar. Ni tan sols a les associacions locals.
3. No s’ha contrastat suficientment la seua eficiència i s’estan creant nous problemes que abans no existien.
4. El model implantat, segurament no compleix les normes mínimes de seguretat, ja que el forat per on s’han de tirar els residus resulta un perill per a la gent menuda.
5. En qualsevol cas, no hi ha hagut una bona campanya informativa a la població, la qual cosa pot produir efectes contraris als desitjats.
6. Sembla més aïnes una acció propagandística sense cap ni peus.
7. Tampoc no s’ha preparat una alternativa o un complement a la saturació que s’està generant dels contenidors, que queden col·lapsats massa sovint i presenten una imatge molt pitjor que l’anterior sistema.

En conclusió, que el tir els ha eixit per la culata i les conseqüències poden ser molt negatives. Les precipitacions per tal d’anunciar el nou sistema de recollida abans de les darreres eleccions municipals i, després, la posada em marxa abans de les generals, està convertint la recollida selectiva, en un fracàs difícil de solucionar ara amb el nou sistema.

Caldrà repensar el problema i trobar noves solucions que passen per:

1. Una anàlisi prèvia de les diferents alternatives que hi ha per a realitzar una bona recollida selectiva i no actuar per l’opció més econòmica, sinó per la més eficient i integral.
2. Cal, per tant, un augment dels mitjans econòmics i dels recursos humans.
3. La participació de la població en la solució del problema és totalment necessària i imprescindible.
4. Qualsevol sistema necessita d’una campanya informativa porta a porta que faça possible el màxim de gent conscienciada. No n’hi ha prou, només, amb un full informatiu que normalment no és llegit per la ciutadania.
5. Necessitem un sistema que comence per donar-li importància a la principal consigna ecologista sobre els residus que diu: “el millor residu és aquell que no existeix”. Intentar amagar o soterrar un problema no significa solucionar-lo. De fet, ara la solució aportada per l’ajuntament s’ha convertit en un nou problema. No pot haver cap sistema correcte de recollida selectiva si no està basat en la minimització, en la reducció en la producció de deixalles, la majoria d’elles innecessàries.

Voro Torrijos i Tàrrega

MENTIDES SOBRE L'AIGUA

Pel que sembla, el tema de l’aigua comença a ocupar el centre de l’atenció política estatal i autonòmica. Els mitjans de manipulació de masses ja han arribat al límit de l’exageració. Parlen de la guerra de l’aigua sense importar-los gens ni mica la radicalitat, la inexactitud i les conseqüències del missatge que llancen. Els resulta més rendible periodísticament situar el tema en un punt tan falsament problematitzat i no deixen una escletxa per a l’optimisme ni per al realisme. Prefereixen usar qualificatius que atraguen l’atenció del públic abans de posar-li una mica de seny a un conflicte que, si existeix, una part de la responsabilitat la tenen els mateixos mitjans. Canal 9 és el paradigma del despropòsit, que no para de fer-se’n ressò en boca del seu amo i senyor, un tal Camps (de golf potser?), que dia i nit ens inunda i ens ofega amb les seues arengues populistes, al més pur estil goebbelià.

És cert que hi ha un problema amb l’aigua, però el tema està tan manipulat, que qui el desmanipule, bona tasca de desmanipulació farà!. Comesa difícil si no es compta amb la gran finestra de l’ensinistrament televisiu. A hores d’ara, les mentides i els interessos són tan enrevessats que la confusió costarà més d’esclarir que la recerca de solucions. Però en realitat, quin és el problema?. És evident que un recurs tan necessari per a la vida s’ha d’administrar amb coneixement, cosa que no sembla tenir gaire clar l’administració, ni la local, ni l’autonòmica, ni l’estatal. M’explique: augmenta la població i la demanda d’aigua s’incrementa de manera exponencial. Cada vegada se n’ha volgut consumir més, sense preocupar-se’n de conservar les fonts de subministrament, que en són moltes més de les que alguns ens diuen. En el cas dels ajuntaments, la irresponsabilitat és preocupant: davant la contaminació i la reducció del volum dels aqüífers, en comptes de buscar solucions locals i comarcals, miren cap a un altre costat i s’apunten a xuplar de la mamella de les aigües superficials, que cada vegada són més minses a causa d’una demanda desbocada, del malbaratament descontrolat i de la falta de pluges a les capçaleres dels rius, on s’ha anat destruint els ecosistemes que hi eren favorables.

Plou poc, però per a la quantitat que plou, plou prou! Dit amb altres paraules: per què s’atreveixen a dir que l’aigua de l’Ebre, que va a la mar (però també als aqüífers i a frenar la salinització, que ja penetra per tot el delta), hauria de ser transvasada, si les aigües de les pluges que cauen al cement i a l’asfalt que ho cobreix tot, van a parar a la mar i ningú no fa res per retenir-les?. I per què no es reciclen les aigües usades? I per què no s’eliminen les fugues de les conduccions, que representen del 20 al 30% del total? I per què no es descontaminen els aqüífers i no es busquen tècniques per a reomplir-los? I per què no es gestiona la demanda de manera coherent? I per què hem de gastar-nos diners en aigua mineral mentre unes empreses en fan negoci i ens obliguen a pagar dues vegades per una aigua que els ajuntaments encara diuen que és potable, quan nosaltres no la fem servir com a tal? I per què es privatitza el servei de subministrament de l’aigua, si el problema passa per un control públic de la gestió? I tot un altre torrent de preguntes que cadascú i cadascuna de vosaltres podeu anar afegint per a escarni dels nostres (ir)responsables polítics, als quals sembla que, en un tema com aquest, els falta més d’un regó.

Voro Torrijos i Tàrrega

ACCESSIBILITAT VIRTUAL

El recent atorgament del premi reina Sofia d’accessibilitat a Aldaia ha estat, si ho mirem amb perspectiva global, una fal·làcia d’allò més incomprensible. Si això vol dir que aquesta població de l’horta és la més accessible de totes les ciutats de l’estat espanyol entre 10.000 i 100.000 habitants, la pregunta és la següent: i com deuen ser les altres? És increïble però, si les autoritats ho diuen ... ! Ja se sap: primer s’ho guisen i després s’ho mengen i, de pas, ens emmirallen i ens enredren!.

Resulta una mica decebedor que, després de 20 anys de legislació al respecte, el paradigma dels avanços en relació a aquesta qüestió tan important per a l’habitabilitat de les ciutats, siga una població com Aldaia. I us assegure que en parle amb coneixement de causa.

Des de l’aparició de les «Normes per a l’accessibilitat i eliminació de barreres arquitectòniques» (DOGV 12 desembre de 1988) fins avui, tota la legislació publicada ha resultat ser paper mullat. Durant tots aquestos anys, les autoritats municipals s’han fet els lloguis i han desatès els principals aspectes d’aquesta legislació. S’han passat per l’entrecuixa unes normes que, de segur, hagueren suposat un important capgirament de la situació desastrosa que patim a hores d’ara.

Però, feta la llei, feta la trampa!. De què serveix una legislació tan coherent com l’esmentada si ningú no la compleix, ni ningú la fa complir?. Per a què unes normes que exigeixen donar prioritat a les persones vianants i no als vehicles motoritzats en la planificació urbanística i arquitectònica quan la principal preocupació dels consistoris és afavorir la circulació dels cotxes i incrementar les places d’aparcaments, en detreniment de la millora de l’accessibilitat vianant. No hauria de ser més coherent planificar la reducció dels automòbils particulars i la millora del transport públic?. I, mentrestant, no deu ser més positiu sancionar i evitar la invasió de cotxes dels espais vianants?. O que els col·legis eliminen els aparcaments als patis d’esbarjo i tingueren uns itineraris totalment segurs per a fer possible l’accés de l’alumnat a peu?. O l’elevació de tots els passos zebra al nivell de les voreres, que haurien de ser com a mínim de dos metres d’amplitud?. O no tocaria ja superar els paranys que signifiquen els escocells (clots) al voltant dels arbres?. I un llarg etcètera que posa de manifest les misèries d’un premi que correspon més a donar-li rellevància a la visita electoral que farà De La Vega aquesta setmana, que a la realitat.

En el cas d’Aldaia, vinguen vostés i jutgen. Les bones intencions de l’ajuntament no voldria posar-les en dubte, però els fets diuen més que les paraules. Com a norma general, la nostra població també ha sofert una sèrie de modernitzacions urbanístiques que han estat marcades, en la majoria dels casos, per una escala de prioritats sempre favorable als vehicles motoritzats.

Resulta incomprensible un premi a l’accessibilitat per a una població que pateix unes deficiències estructurals tan evidents i negatives com ara la fragmentació del casc urbà, que està dividit en tres parts totalment desconnectades per a les persones que no van amb cotxe. En el cas del Barri del Crist, és molt cridaner: l’únic accés actual és el motoritzat. No hi ha cap itinerari vianant des del centre d’Aldaia; ni tan sols existeix una trista vorera en condicions.

I si ens anem cap al sud, la cosa encara pinta pitjor. Les vies del tren fan que les persones amb mobilitat reduïda, la gent menuda i la gent gran haja de suportar uns nivells d’inaccessibilitat intolerables. Travessar d’una part del poble a l’altra resulta tota una aventura. Les passarel·les i les escales són tot un desafiament, per l’altura i pel desnivell. Però, paciència, que una vegada i una altra la solució a aquest problema ens la tornaran a vendre per a tractar d’obtenir rèdit electoral. Mentrestant, haurem de sofrir celebracions i parafernàlies perquè, per als de sempre, tot és vàlid en campanya, i si és amb els diners de tothom, millor.

Voro Torrijos i Tàrrega