SOLUCIONS VERDES A LA CRISI

La crisi s’ha instal·lat oficialment. Ho afirmen polítics, economistes i premsa en general. De sobte, tot sembla enfonsar-se, el futur no pinta gaire optimista i encara no s’ha tocat fons. Ni tan sols hem arribat a remoure el solatge nefast que existeix en les entranyes de la societat capitalista, l’atur, i que a partir d’ara començarà a fer-se més cruel i visible. Com una catàstrofe cíclica, típica i tòpica d’un sistema de producció que no pot viure sense ell, recordem-ho: l’atur i la precarietat laboral es manté com a moneda de canvi, com una mena de xantatge del capital sobre les classes treballadores.

El concepte crisi té connotacions negatives per a la majoria, però si ens atenem a la seua etimologia, també pot ser una bona oportunitat per a trencar la dinàmica fagocitadora de l’actual sistema neoliberal. Si tenim en compte altres significats del mot crisi: judici i decisió, en podríem traure conclusions una mica més esperançadores. En primer lloc, caldrà jutjar a qui pertoquen les responsabilitats del desgavell econòmic en què vivim i, alhora, determinar quines solucions hi podem aportar, que no provinguen del mateix esquema que les ha originades, parafrasejant Einstein. En altres paraules: ara podem aprofitar la sensibilitat de la població per a reflexionar i veure alternatives més coherents a les plantejades fins ara. Com a primera determinació, les faves estan comptades: si hi ha més atur, no queda més remei que repartir el treball existent. És l’única manera assenyada de fer possible un augment imminent de l’ocupació. La resta són excuses de mal pagador.

Les burocràcies sindicals ens volen fer creure que amb la reculada de les 65 hores setmanals del parlament europeu, ja està tot arreglat. Quina vergonya: no hi ha hagut cap sindicat oficialista que haja plantejat en uns moments com els actuals una reivindicació tan essencial com la reducció de la jornada laboral. Ens volen encolomar aquest escenificat èxit com el final d’un camí reivindicatiu. I tot just, haurà de ser el contrari. A partir d’ara hem de seguir qüestionant de manera irrenunciable la vigent però caducada setmanada oficial de 40 hores (que és molt més en la pràctica), que impedeix millorar el benestar social de la majoria. La solució és fàcil: les 35 hores, si es redueixen o se socialitzen els beneficis empresarials a canvi, és clar.

Mentre tot això arriba, l’atur caldrà pal·liar-lo amb altres mesures immediates com ara l’aplicació d’una Renda Bàsica que faça impossible ensorrar tantes i tantes famílies que estan en un ai al cor sense saber què passarà amb la seua vida en general i amb la seua hipoteca en particular. Una assignació suficient per tal que cada persona puga viure dignament. Aquesta renda hauria de ser el camí per tal de fer possible el desenvolupament de treballs de proximitat que tiren endavant les economies locals i que facen realitat la relocalització de la producció útil, tot complementat amb una augment significatiu dels recursos municipals, que descentralitze l’economia.

Amb la consecució d’aquestes dues propostes, el treball serà vist com un mitjà i no com una angoixosa finalitat. S’hi potenciarà l’autosuficiència en el marc de les possibilitats de cada persona i de cada comunitat. A partir de la qual cosa, donarem pas a una distinta concepció de l’economia i de la societat. Ja no es produirà tant allò que es vol imposar al mercat, sinó que començarem a trobar les alternatives al sistema actual a través de noves fórmules sostenibles. La relocalització de l’agricultura i la proximitat de la producció al consum suposarà inequívocament uns avantatges ecològics significatius. Una part important de la nostra responsabilitat en l’escalfament global es reduirà notablement. La nostra salut física i mental ho notarà diàfanament. L’equilibri ecològic tornarà a ser una realitat plausible.

Així mateix, haurem de reconvertir els dos sectors més enfonsats i negatius del sistema actual, la construcció de més habitatges desocupats i la fabricació de tants automòbils innecessaris. Amb tres milions de pisos buits ja n’hi ha prou. El que cal és posar-los en el mercat a preus justos i bàsicament en règim de lloguer assequible. El jovent necessita emancipar-se d’una punyetera vegada i viure la seua vida sense dilacions. I quan calga construir més habitatges, que es faça amb principis ètics públics no especulatius. I pel que fa a la indústria de vehicles privats, amb l’aturada de vendes del darrer mes de desembre, per sota del 50%, ens indica que s’ha de buscar una alternativa: que l’estat recol·loque la mà d’obra sobrant en la producció de més transport públic i col·lectiu, que en aquest camp s’ha de fer tant encara ...

I per últim (en aquest cas molt més important), no pot haver cap canvi efectiu global si no toquem el que és la mare dels ous: la banca. Caldrà recordar-li al govern que si els diners públics (més de 250.000 milions d’€ estan servint per a què les entitats bancàries no s’enfonsen, amb l’excusa que, en la pràctica, són de tothom, doncs, que això siga una realitat al 100% per 100%: nacionalitzem la banca per tal de fer-ne un ús social de debò i de veres.

Voro Torrijos i Tàrrega
Els Verds del País Valencià

CINISME ESPECULATIU DEL PSOE D’ALDAIA
Nota de premsa d’Els Verds d’Aldaia

Davant la idea del PSOE d’Aldaia de contemplar dins del proper PGOU la requalificació de terres pertanyents a l’horta fins ara protegida, Els Verds volem fer les següents consideracions i propostes:

1. Volem posar de relleu el cinisme que representa la consigna llençada pel PSOE als mitjans de comunicació en què volen practicar un “urbanisme per a salvar l’horta”. Aquesta proposta és tan contradictòria com absurda, que arriba a llindar amb els límits de l’esquizofrènia política més barroera.

2. Si el que el PSOE vol és evitar la pressió urbanística sobre l’horta, el que ha de fer és treure’s del cap aquesta desastrosa idea i seguir les propostes dels grups ecologistes i dels moviments socials que varen signar la ILP PER L’HORTA i que avalaven amb 118.000 signatures una altra idea, però en aquest cas amb visió veritablement sostenible, que defensa la contemplació de l’horta com a espai natural a conservar i a recuperar des de plantejaments ecològicament productius i no caure en l’especulació urbanística pura i dura que ens proposa ara el PSOE d’Aldaia.

3. Denunciem aquest atreviment, que no té parangó en la història local i només pot ser comparable a les polítiques de la dreta dutes a terme fins ara. Resulta vergonyós la falta de coratge per a reconèixer que el que pretenen és, ni més ni menys, el mateix que ha plantejat el PP amb el seu pla d’acció territorial (PAT). És un insult a la intel·ligència criticar les maniobres de la dreta contra l’horta i, en la pràctica, fer el mateix que es critica. Fins i tot el fals i enganós llenguatge és similar: mantenir l’activitat econòmica agrícola, conservar un espai vital, delimitar la superfície que quedarà realment protegida ... sense cap tipus de projecte ni, per suposat, sense dedicar ni un duro al tema, entre altres coses, perquè no en tenen ni per a pipes. Però, fent irreversible la destrucció d’un part de les millors terres del terme municipal.

4. Posem de manifest que tota aquesta pretesa maniobra posa en evidència la forta fam immobiliària d’un ajuntament que està en la ruïna més absoluta per culpa de la gestió desastrosa i irresponsable d’un partit que no coneix altra solució per als seus problemes econòmics que la requalificació de les millors terres d’horta per posar-les en mans de l’especulació urbanística, sota la premissa de “la terra per a qui la pague millor” i de pas quedar-se amb unes quantes fanecades per a pal·liar el crònic dèficit municipal.

5. Denunciem l’agressió que aqueixa proposta significa per a terres considerades fins ara com a “sòl agrícola protegit”, una figura legal consagrada pels mateixos que pretenen ara cementar-ne una part i destruir el conjunt valuós que suposa aquest espai, englobat dins d’un dels 6 espais més productius i irrepetibles de tota Europa.

6. Reclamem als poders públics, i en especial al municipal, la conservació de tota l’horta periurbana per a l’ús agrícola, la seua protecció definitiva i la inversió necessària per tal de fer-la productiva a curt termini i així poder caminar cap a uns Sostenibilitat de debò, que significa proximitat, seguretat i sobirania alimentària, reducció de la contaminació que implica l’actual producció i distribució de productes agrícoles, conservació del medi natural i de la qualitat de vida que aporta, manteniment d’un espai bàsic per al futur de les pròximes generacions.


Voro Torrijos i Tàrrega
Els Verds d’Aldaia

EL PAT: ENGANYIFA I ULTIMÀTUM A L’HORTA

L’any 2006, el senyor Camps (–de–golf?) anuncià un Pla d’Acció Territorial (PAT), amb la intenció –deia– de protegir l’Horta de València. Sense pèls a la llengua, ens advertia que, de 63.000 ha d’Horta, se’n classificarien 9000, susceptibles de protecció. El PP es felicitava perquè ens permetia la possibilitat de gaudir d’un ridícul 14% d’Horta, mentre que deixava tot l’altre 86% en guaret immobiliari per a l’especulació urbanística, com déu mana!.

Dos anys després, escenifiquen quatre jornades participatives: a Foios, Montcada, Aldaia i València. Tot i ser NO vinculants i haver de passar per l’adreçador, m’hi vaig inscriure, a les d’Aldaia. La cosa anà així: molta menys assistència de la prevista (150 places); intent de presentació a càrrec d’un dinamitzador de grups que no sabé respondre per què no hi havia ningú de l’administració que donara la cara i presidira aquest muntatge de manipulació de masses; esbroncada d’una bona part del públic (llevat, és clar, de l’afiliació pepera –preparada per desmuntar propostes incòmodes– i de l’afiliació psoera, perplexa i delitosa de l’espectacle); grups de treball per a recollir idees, això sí, acceptades per consens, a fi que les crítiques perderen validesa i assemblea de conclusions, en acabar. Així, durant dos dies i, en cada sessió, el nombre de persones minvant. Total, un procés fallit amb falta de rigor democràtic, que ha deixat fora col·lectius importants i amb un dirigisme que intenta fagocitar el discurs dels moviments socials i sindicals.

Encara que la Conselleria de Mig Ambient, Aigua per a tots, Urbanisme il·limitat i Habitatge inaccessible s’esforce a evitar que la veritat estropege el seu projecte, el PAT és una quasi perfecta enganyifa.

Precisament, quan la majoria de la població valenciana –segons les enquestes– desitja retrobar-se amb l’espai insubstituïble que representa l’Horta, amb els seus valors històrics, paisatgístics i agrícoles, el PP es trau de la mànega una proposta, que no es pot descontextualitzar de la dèria urbanitzadora existent.

Mal que ens vulguen engalipar amb un projecte aparentment seductor, no oblidem que es presenta a canvi de l’acceptació del soterrament de la majoria de les terres productives de la comarca. I no se’n podem refiar, ara, d’un PP que es burlà de les 117.000 persones que signàrem la ILP Per l’Horta, tot rebutjant-la un 14 de novembre de 2001 a les Corts Valencianes.

Però anem al gra, el PAT és mutilador perquè accepta l’avanç desgavellat de la destrucció dels millors espais de l’Horta periurbana. No aporta normes ni elements de protecció directa i efectiva. Ni cap fórmula per a obligar els ajuntaments a prendre decisions d’urgència per a protegir el terreny, tot permetent-los requalificacions de milers de fanecades pertot arreu.

El pla, recomana, aconsella, proposa ... però res més. Per tant, no s’implica realment amb el territori, ni analitza la responsabilitat dels ajuntaments i les promotores; oculta contradiccions amb projectes urbanístics que la mateixa generalitat avala i no és un instrument jurídic vinculant. Es tracta d’un pla irreal sense cap partida pressupostària. Tot és virtual. Mentrestant, el temps passa i l’horta desapareix impunement.

Per altra banda, accepta la destrucció permanent amb moltes infraestructures (AVE, Via Parc Nord, III cinturó ...) que actuen com un cavall d’Àtila, perquè tot el que l’envolta perd el seu valor natural (o, per desgràcia, guanya valor especulatiu).

Així mateix, permet devastadors projectes (a Torrent, el Nou Mil·lenni a Catarroja, a l’Horta de Vera i un llarg etc. –amb el PP o el PSOE implicats com a culpables directes o indirectes–), però això sí, el pla ens proposa –segons interpretació generalitzada– convertir l'Horta en una mena de parc temàtic on podrem anar a passar el dia en alqueries–hotels, observar els llauradors i les llauradores des de còmodes miradors i passejar els gossos pels camps sembrats.

Cal una protecció total amb una moratòria immediata que afecte tots els Plans Generals d’Ordenació Urbana de la comarca. Si no fem quelcom, com diu La Unió de Llauradors i Ramaders, l’agricultura actual a l’Horta no durarà més de 15 anys. Només una política que trenque aquesta dinàmica farà que no desaparega. És urgent una optimització econòmica dels productes i una reconversió ecològica que incrementarà el seu valor, així com l’estabilitat en la producció, distribució i venda, garantida per l’administració local i autonòmica.

Per això, hem de reguanyar, poble a poble, el sentit comú suficient que salve l’Horta d’una mort anunciada. I no serà possible mentre no entenguem que la Sostenibilitat i el futur del País passa inexorablement per revitalitzar l’Horta: assolint màximes quotes d’autosuficiència alimentària, creant milers de llocs de treball i obtenint una millor qualitat de vida amb una alimentació ecològica de proximitat i la recuperació d’una cultura que s’està perdent al mateix ritme que desapareix cada pam de terra.

Voro Torrijos i Tàrrega

TANQUEM LES NUCLEARS!

Per molt que vulguen dissimular els perills que ens persegueixen per l’existència de les nuclears, sembla que no s’ho acaben de pair els mitjans ni els tertulians ni els empresaris del sector, si tenim en compte els desajusts ocorreguts en les darreres setmanes. Les quatre nuclears que tenim a Ascó, Vandellòs i Cofrents són notícia constant i no pels premis d’eficiència i seguretat aconseguits, sinó per tot el contrari. L’opacitat i el secretisme són el seu estil natural de funcionament i com si res. Quina vergonya!.

En el rànquing d’incidències, Vandellòs II ja n’ha tingut set enguany, Cofrents si fa no fa les mateixes, i Ascó va obtenir el 2007 la medalla d’or de la bogeria nuclear amb 24 avaries i altres incidents declarats al CNS. Són els líders en problemes a les centrals nuclears i encara hi ha caracollons que confien a ampliar el termini de funcionament i fins i tot que se’n plantegen la construcció de noves.

Si ens atenem a l’edat de les centrals, resulta que totes ja estan fora del temps útil que ens varen dir en el seu moment. Els vint anys d’operativitat estan ultrapassats per Ascó I (26), Cofrents (24), Ascó II (23) i Vandellòs (21). Que no ens vulguen ara vendre la moto que amb uns quans reajustaments, amb una mica de planxa i pintura, poden ampliar el permís d’activitat, perquè si fem cas del sentit comú, a partir d’ara és quan encara poden tenir moltes més incidències, ja que tots els seus mecanismes i circuits estan més desgastats i, per tant, són més vulnerables, per la qual cosa ningú no pot negar que els problemes aniran en augment, en els propers anys.

Així mateix, segons una recent enquesta sobre l’acceptació de les centrals nuclears, el rebuig de la població cap a aquesta manera de produir energia, continua sent molt important, tot i la manipulació dels mitjans. Un 60% de la ciutadania la refusa, davant un 20% i escaig que encara n’és partidària.

Per altra banda, el primer govern de Zapatero pujà al poder amb la promesa del tancament de tots els enginys atòmics durant aquella legislatura. S’entén, per tant, que n’hi havia i n’hi ha, de manera suficientment contrastada, una alternativa fefaent, propugnada durant molts anys pel moviment ecologista. A què esperen a posar-la en marxa?.

Amb les dades en la mà: la repetició d’incidents perillosos, la inseguretat i ocultació informativa, l’envelliment i la caducitat de les instal·lacions, la ferma voluntat popular i les reiterades promeses electorals dels governants haurien de ser més que suficients per tal planificar, a curt termini, però d’una vegada definitiva, el tancament de totes i cada una de les centrals nuclears. I mentrestant, la retirada indefugible de les llicències de funcionament a aquelles que més se n’han significat en la incompetència de la gestió i en la falsedat d’informació. Ja n’hi ha prou! No pot ser que per guanyar més els de sempre, la majoria ens hàgem de sentir amb una indefensió permanent tan injusta com innecessària.

Voro Torrijos i Tàrrega

COMPROMÍS DE REBAIXES !

Arriba l’estiu i el termòmetre polític a l’esquerra del PSOE s’ha disparat amb actuacions realment escandaloses. Sembla que és el moment idoni per a perpetrar qualsevol malifeta. Les rebaixes polítiques han començat i a ningú no ens han preguntat. Mai no hauria cregut –o més aïnes volgut– que el trencament del Compromís pel País Valencià es produiria, ni tampoc d’aquesta manera tan miserable. M’incloc en el grup de persones que pensàvem que l’ètica política encara existia o que es mantenia en uns límits mínims que s’han ultrapassat per dalt del cap. L’espectacle té difícil parangó en la història de les coalicions.
Això de trencar un pacte sense que una part dels partits signataris del qual hagen pogut dir la seua, resulta increïble i d’una categoria moral soterrada en les entranyes del despropòsit. Quan Bloc i Iniciativa (i el simulacre virtual verd que els acompanya) aposten per pegar un colp d’estat contra les forces polítiques que els han servit de base s’estan fent una mena d’eutanàsia lenta, però segura. Els resultats electorals de les generals passades ho corroboren: el misèrrim 1% obtingut demostra que el camí encetat naix fracassat. I no valen cecs anàlisis triomfalistes quan resulta que han perdut fins a la camisa política i han fet el ridícul més gran de la seua història electoral.
Si alguns pensen que tot val en política estan molt equivocats, si creuen que amb mètodes tan antidemocràtics com els emprats ens van a enganyar, van errats. S’han tirat a una piscina sense aigua, però allò més lamentable és el futur que es dibuixa amb la pèrdua de la confiança –i en conseqüència del vot–, de tota aquella gent que havia cregut en una possibilitat de canvi a partir del Compromís pel País Valencià. El bipartidisme es consolida pas a pas i l’esquerra es desil·lusiona per culpa de fets com els ocorreguts. Potser ara, uns quants tenen el protagonisme que esperaven, però passaran a la història amb la càrrega d’haver destruït l’esperança d’un bon grapat de persones que sí que s’havien compromés amb un País Valencià verd, d’esquerres i sense complexos.
A partir d’ara caldrà buscar nous camins i, amb tota seguretat, a partir del zero electoral, perquè, amb aquest precedent, les faves estan comptades. Potser, començar des del principi, siga una teràpia necessària per tal de superar algunes castes dirigents que no ens mereixen o que ens consideren com a súbdits, després d’haver-nos demostrat la fal·làcia del seu compromís.

Voro Torrijos i Tàrrega

LA TORTURA ANIMAL A ALDAIA

Amb l’excusa de les festes locals, Aldaia contribueix, una vegada més, al maltractament (com una forma més de tortura) dels animals. Es tracta de l’activitat anomenada “Tir i Arrossegament”, realitzada des de fa alguns anys al Barranquet, en la qual una colla de cavalls són utilitzats per a fer demostracions de la seua força bruta, en una sèrie de pràctiques totalment innecessàries en els temps que corren.

No sabem si en realitat aquestes proves violentes practicades sobre uns pobres i indefensos animals, faran o no gaudir els pocs espectadors i organitzadors que aglutinen, o bé serviran per a catalitzar els seus impulsos agressius i desviar-los d’altres animals més pròxims i racionals, o pel contrari els ajudaran a estimular les seues inclinacions sàdiques cap a les persones que els envolten. No ho sabem certament, tot i que les apostes substancioses que s’hi realitzen els han fet arribar a les mans més d’una vegada. Però, el que si podem afirmar és que els reprovem aquestes pràctiques d’una manera contundent, des de la nostra ètica ecologista.

De tota manera, una cosa és clara: el fet de carregar els cavalls amb un pes superior al doble del propi animal –i que en alguns casos el fan recaure en exemplars d’avançada edat–, amb la possibilitat de danyar-los greument amb lesions musculars, no deixa de ser una impressionant barbaritat impròpia d’unes festes locals. I en conseqüència, el que resulta més inversemblant és veure com aquestos fets succeeixen en poblacions com la nostra, i amb el vistiplau de les autoritats municipals.

La ciència ens ensenya que els animals (els mamífers com a mínim) tenen un sistema nerviós del mateix tipus que el nostre. No podem dubtar que els animals senten plaer i dolor, i que també són capaços de plantejar-se expectatives i d’experimentar por, avorriment, excitació, etc. En resum, són sens dubte éssers sensibles. Per això, excloure els animals de l’univers moral, o degradar-los a objectes de segona categoria, amb l’únic pretext que no pertanyen a l’espècie humana, és tan arbitrari com l’exclusió o degradació dels negres amb el pretext de la seua raça o de les dones amb el pretext del seu sexe.

Per a més informació, direm que el fet de produir maltractaments i agressions físiques o psíquiques als animals, constitueix una infracció qualificada de molt greu al Títol VIII, article 25, punt 3, apartat b, de la llei 4/1994, de 8 de Juliol de la G.V. sobre la Protecció dels Animals.

Per tant, i en conclusió, cal que els regidors i les regidores municipals d’Aldaia mediten detingudament sobre tot el que, de manera resumida, s’ha exposat adés, per tal que en prenguen la lliçó corresponent i que, com a resultat, eliminen el “Tir i Arrossegament” (i d’altres manifestacions que se’n puguen arribar a donar de similars, com per exemple la festa contra “les vaquilles” al Barri del Crist), de les activitats realitzades a Aldaia. Així mateix, demanem que es contemple la redacció d’una ordenança municipal que elimine qualsevol pràctica que comporte maltracte i tortura animal; que es promoga un Pla per l’educació en els valors animalístics; que es declare Aldaia terme municipal de protecció animal, perquè una tradició basada en la tortura dels animals és una injustícia que solament alimenta la crueltat, ja que la tortura, ni és diversió ni és cultura!.

VORO TORRIJOS I TÀRREGA

MILLOR ELS PASSOS VIANANTS ELEVATS
QUE ELS GUALS SONORS (BADENES)

Una vegada més, la solució aportada pel govern municipal per tal de reduir la velocitat dels vehicles motoritzats, està resultant tan desafortunada com inadequada. Els problemes que estan generant les bandes sonores són sobradament coneguts. Es tracta d’un element desaconsellat en tots els projectes de moderació de velocitat, que provoca el rebuig tant del veïnat com de les persones conductores.

És cert que aquestes bandes fan reduir la velocitat dràsticament. Si es passa a més de 10 Km/h, fins i tot pot produir danys als mateixos vehicles, la qual cosa fa que la mesura no siga d’allò més correcta, ja que, si per aconseguir un objectiu s’han de provocar altres problemes innecessaris –als amortidors i a les persones–, alguna cosa no va bé. O millor dit, per als tallers mecànics, sí. Tot i això, la legislació sobre el tema diu que no es poden posar obstacles als vehicles que els puguen provocar danys, com és aquest cas.

Per altra banda, el soroll que produeix al veïnat que viu al costat de les bandes sonores, resulta molt desagradable i perjudicial per a la seua salut. Així mateix, aquestes bandes, com a element aïllat i aplicat a qualsevol carrer i situació, fa que la política de seguretat vianant a Aldaia siga pobra i poc meditada, això sí, la més econòmica possible.

Cada situació necessita d’una solució diferent. Les rodalies dels centres educatius han de contemplar plans de seguretat viària molt més complexos que unes simples bandes sonores i algun policia municipal. Cal ampliar les voreres, crear espais d’espera i de protecció amb baranes, senyals de trànsit on calga, eliminar els aparcaments a l’interior dels col·legis, etc. I passos vianants elevats per tota la població, que es connecten a les voreres i faciliten la seguretat i la comoditat tant a les persones amb mobilitat reduïda, a la gent gran i a la menuda. Però, per a fer tot açò, cal més inversió i una política urbanística més democràtica.

Voro Torrijos i Tàrrega