divendres, 19 de febrer de 2010

L'engany de la factura nuclear.

Més d´una desena d´ajuntaments estan esperant l´enverinat manà nuclear com qui espera la grossa de Nadal. El govern de Zapatero pretenia que un bon nombre dels 8.112 municipis de l´estat espanyol hagueren entrat en una guerra sense quarter per guanyar en l´operació triomf–atòmica que ha muntat i, de pas, desviar l´atenció sobre les creixents xifres de l´atur. Però, el tir li ha eixit per la culata: ha provocat un rebuig majoritari contra el proposat cementiri nuclear.



A més, si pensaven que anaven a fer creure a l´opinió pública que el tema de les deixalles nuclears estaria resolt amb l´eufèmic magatzem temporal centralitzat (MTC), l´han errat del tot. O si creien que amb aquesta estratagema podrien justificar l´allargament de la vida de les perilloses i envellides centrals del parc nuclear espanyol, fins als 40 o 60 anys, s´han equivocat, ja que qualsevol amb una mica d´informació sap que són innecessàries i antieconòmiques des de la seua construcció –per la sempiterna hipoteca radioactiva–, però ara més que mai, perquè tenim el doble de potencia elèctrica instal·lada (90.000 MW), que la demandada (45.000 MW), quan la nuclear només en representa una xicoteta part (8.000 MW).



Per tant, si les centrals nuclears són obsoletes i tan ruïnoses, quin sentit té mantenir-les obertes? Potser per què les màfies nuclears són intocables?. Fins i tot per a Zapatero que, com sembla, pensa passar-se per l´entrecuix el compromís de tancar-les, que va assumir amb Els Verds i amb l´electorat que el féu pujar al poder. Una altra promesa més que quedarà en la cuneta per la pressió dels poders fàctics i d´alguns dinosaures retrògrades com el malaurat F. González. I en aquesta fugida endavant, el PSOE pretén seguir fil per randa les ordres del lobby nuclear en relació a l´MTC, encara que siga amb secretisme i engany. Perquè, d´aquest tema, se´n ressalta només la part que els interessa.



Cal dir que Enresa vol emplaçar al cementiri atòmic un «centre tecnològic associat», una instal·lació experimental amb un reactor nuclear transmutador per al reprocessament, un enginy altament perillós per a la salut i el medi ambient, amb els mateixos riscos d´accidents, d´escapaments de radioactivitat i de gestió de residus que una central, però aquesta vegada amb totes les deixalles centralitzades al costat.I tota aquesta bogeria nuclear no seria possible sense el dispendi públic. A quin sant un consistori voldria acollir un magatzem nuclear si no fos pels milions que espera rebre?. I per quina regla de tres les empreses començarien negocis nuclears si hagueren de pagar els 13.800 milions d´euros que s´han de gastar, com a mínim, fins a l´any 2070, per les deixalles que generen, sense la responsabilitat de les quals s´estan fent d´or? I si se n´hagueren de fer càrrec durant el mig milió d´anys en què poden ser letals?. És increïble que per cada € de benefici privat, ens en vulguen encolomar milions en impostos públics d´ací a l´eternitat: per a cagar-se i no torcar-se...!



Aquesta engany no pot continuar. Una mica més de respecte. Si s´ha de parlar de residus nuclears, primer, s´han de deixar de produir, mentre es posa en marxa una política de substitució total de les energies contaminants per d´altres netes, renovables i descentralitzades. A continuació, caldrà buscar solucions sense presses ni xantatges. A Holanda han estat 15 anys debatent sobre el tema i no ha passat res. Mentrestant, cal qüestionar que la factura dels residus nuclears haja d´eixir de la butxaca de tothom. Perquè, ja n´hi ha prou d´arreplegar la merda que no hem decidit produir la majoria, per a què una minoria s´emporte els beneficis.



I com a mostra que el tema ha arribat de ple al carrer, us contaré un acudit que vaig sentir l´altre dia en un bar del meu barri. Un client li diu al cambrer: crec que el lloc ideal per al cementiri nuclear és el Valle de los Caídos. I va i li contesta l´altre: no digues barbaritats, que si ressuscita Franco, encara serà pitjor el remei que la malaltia.





Voro Torrijos i Tàrrega

Els Verds del País Valencià

dissabte, 26 de desembre de 2009



LA TORTURA NI ÉS DIVERSIÓ NI ÉS CULTURA

No sabem quin serà el resultat final de la ILP per l’abolició de les corregudes de bous a Catalunya, però el que sí es pot afirmar és que està resultant tot un exemple de perseverança, de força i de seny. El fet de recollir més de 180.000 signatures i d’haver creat un ambient tan favorable als drets dels animals ja és tot un èxit. No és gens estrany en una societat civil en plena efervescència democràtica, on les associacions i els col·lectius ciutadans afloren com els bolets als Pirineus.

No és el primer lloc de l’estat espanyol on es qüestiona d’una manera radical el maltracte animal per excel·lència, consagrat durant el franquisme com a fiesta nacional. Fa divuit anys que a les Illes Canàries es varen suprimir aquestes deplorables pràctiques; una comunitat que digué prou a un espectacle tan repulsiu com superflu, que només existeix en una minúscula part del planeta i que, si les coses segueixen un camí lògic i progressiu, té les hores comptades a les nostres contrades.

Resulta increïble que al segle XXI encara hi haja persones que pensen que torturar un bou puga ser un art. Segurament, deu coincidir amb la mateixa gent que considera que la guerra i la cacera d’animals per plaer també ho és. Potser que la vena que porten als ulls no els deixa veure el fons de la qüestió. Tal vegada és deixen enlluernar per les lluentors dels vestits dels botxins taurins, per la música festiva o pels mateixos colors de la bandera espanyola. No sé sap ben bé per què, però sembla que no se n’adonen que la tortura mai no pot considerar-se ni diversió ni cultura.

La ciència ens ensenya que els animals (els mamífers com a mínim) tenen un sistema nerviós del mateix tipus que el nostre. No podem dubtar que senten plaer i dolor, i que també són capaços de plantejar-se expectatives i d’experimentar por, avorriment, excitació, etc. En resum, són sens dubte éssers sensibles. Per això, excloure els animals de l’univers moral, o degradar-los a objectes de segona categoria, amb l’únic pretext que no pertanyen a l’espècie humana, és tan arbitrari com l’exclusió o degradació de les persones de color amb el pretext de la seua raça o de les dones amb el pretext del seu sexe.

Apel·lar al sentit comú hauria de ser suficient, però ni tan sols amb les normatives vigents en matèria de drets dels animals n’hi ha prou per a tancar aquest capítol tan vergonyós de les tradicions violentes. Ja fa molts anys que la legislació contempla com una infracció molt greu el fet de produir maltractaments i agressions físiques o psíquiques als animals (Títol VIII, article 25, punt 3, apartat b, de la llei 4/1994, de 8 de Juliol de la G.V. sobre la Protecció dels Animals).

Cal, per tant, seguir l’exemple de Canàries i de Catalunya i fer possible que la tortura animal desaparega de manera definitiva i en totes les seues versions, tant la que s’aplica als bous de plaça com als de carrer, als cavalls de tir i arrossegament, a les baralles de gossos o les que s’infringeixen a qualsevol animal que ha de malviure confinat en una granja industrial o ha d’estar rebentat per dins perquè el seu fetge patesca la malformació que el mercat reclama, perquè una economia o una tradició que es basen en la tortura són una injustícia que solament alimenta la crueltat excessivament desenrotllada en la societat contemporània.

Voro Torrijos i Tàrrega
Els Verds del PV

dijous, 3 de desembre de 2009

DEMOCRATITZEM ELS CONSELLS ESCOLARS!

Les eleccions a consells escolars estan a tocar i gairebé ningú no les troba a faltar. Això ja no és el que era. L’intentés per participar-hi ha declinat de manera estrepitosa i la vitalitat democràtica de les escoles està ferida de mort des de la irrupció del PP a les institucions de la Generalitat. Quina casualitat!.

La dreta –amb el vistiplau del PSOE– ha aconseguit en aquest temps desanimar tots els sectors que conformen la comunitat educativa. L’ha deixada KO en allò que hauria de ser-ne un dels aspectes més dinàmics i hi està consolidant unes maneres de fer que ratllen l’autoritarisme en sentit pur. I què en diuen els partits i els sindicats?. Poca cosa. Sembla que ja s’hi han avingut de manera definitiva. Potser els interessa més el tema salarial o les càtedres –que bé a ser una mica del mateix–, o la figura del conseller de torn o vaja vosté a saber. Com si el tema de la participació els relliscara, quan precisament hauria de ser el contrari.

Tothom sap que els i les nostres representants als consells escolars no hi pinten quasi res a nivell decisori, segons la normativa actual. A tot estirar, el seu paper és com aquell que tenia el terç familiar o el sindical en plena dictadura franquista. L’han convertit en on òrgan merament consultiu quant fa a les decisions més importants, com ara, l’elecció dels equips directius. Es tracta d’una mena de democràcia orgànica, on l’òrgan decisori és el dit del conseller, en última instància. És a dir, que si hi ha diferents candidatures, els consells escolars ja poden votar i triar, perquè la paraula definitiva la té el partit polític que mana en cada moment, a través de les seues inspeccions, imposades també amb el mateix sistema, el digital.

Ja em direu, doncs, com pot ajudar això a un professorat desbordat per l’increment de funcions i de responsabilitats en la seua tasca docent?. I com es pot impulsar un determinat projecte educatiu si al remat qui canta missa és el conseller de torn?. O com es poden motivar els pares i les mares sense fer-los partícips imprescindibles del procés educatiu?. I què dir de l’alumnat permanentment desorganitzat, condicionat i bandejat de la majoria de les decisions que els afecten diàriament?.

Així les coses, resulta impossible confiar en el sistema piramidal de participació dels consells escolars, on professorat, alumant, mares i pares no tenen un paper equilibrat; on les seues funcions són decoratives, sense capacitat decisòria; on la majoria d’equips directius són triats a dit per l’administració; on es devalua la democràcia per falta de participació directa i representativa ... Per tot açò, hi ha raons suficients per a ser contundents, la qual cosa passa, al meu entendre, per una abstenció activa i crítica davant les properes eleccions, mentre no es corregesquen els dèficits que l’actual legislació té. L’educació de les futures generacions s’ho mereix.

Voro Torrijos i Tàrrega
Els Verds del País Valencià

dimarts, 10 de novembre de 2009

LA CAÇA DEL XORIÇO!

Per fi, s’ha tornat a obrir la veda: la cacera del xoriço ha començat de bell nou. La funció està assegurada i els mitjans de comunicació tenen les escopetes preparades per a emprar-les a tort i a dret. El fenomen resulta d’una extensió que transgredeix els límits marcats fins ara. De sobte, les investigacions periodístiques i els tribunals apunten de manera irrefutable a tots els grans partits polítics. Sembla que la reguera de pólvora pot arribar a multitud de carcasses explosives, inesperades fa uns mesos. Des de València a Madrid, passant per Andalusia, Barcelona o Mallorca, els casos es multipliquen més que la collita de bolets d’enguany. I açò només és la punta d’un iceberg en un oceà immens de presumptes irregularitats.

Tothom n’és sospitós, segons l’opinió pública. La credibilitat de la classe política toca terra i sense paracaigudes. Recents enquestes ho acrediten. Però, no tots els partits són vistos amb el mateix prisma. Els que tenen poder a les institucions estatals, municipals o autonòmiques, tremolen, però no amb la mateixa intensitat. Se sap, també, que un acte d’apropiació de béns públics, de requalificació indeguda o de suborn, no produeix un efecte equivalent en totes les formacions polítiques. La dreta sempre n’ix millor parada. I, si no, observem la nostra comunitat –o hauríem de dir “comoditat”– valenciana, on, amb tot el que està plovent, el cas Gürtel podria passar desapercebut en uns futurs comicis electorals. Quina vergonya!.

O siga, que si aconseguim fer president de la presó de Picassent qui tothom sap, seria com fugir de foc i caure a les brases de l’actual alcaldessa de València. Si això és així, bona nit cresol!. Però tot apunta en aquesta direcció i, si no, mirem la impunitat amb què ha anat campant el temporal el pocavergonya de Berlusconi. Un personatge que ha sabut aprofitar tots els ressorts del poder polític i mediàtic per seguir al davant de la política italiana. Pam amunt o pam avall, com ací, on la servicial Canal 9 supera sense cap mena de dubte els millors temps de Goebbels.

Al País Valencià, molta gent pensa que ens ho hem guanyat en escreix. I de responsables n’hi ha: els primers, els dirigents del PSOE, que continuen afonant un partit que durant la transició aconseguí aglutinar una xarxa social incontestable a les urnes, però que es va emborratxar de poder fins que va caure més marejat que un allioli als peus d’una dreta molt millor estructurada, que supera els límits electorals aconseguits, any rere any.

O què dir dels continus espectacles oferts pels sectors de la futura esquerra extraparlamentària? Doncs, més del mateix. De fet, la davallada ja va començar amb la catàstrofe anunciada del Compromís. Per cert, un desastre planificat i desitjat per un bloc més que per un altre, encara que per ser políticament correcte hauria d’apel·lar a la responsabilitat compartida. Perquè, si una part no vol, segurament, dues no discuteixen.

I com que he d’agranar cap a dins, voldria pensar que, de resultes de tot aquest merder polític, una part significativa de la ciutadania hauria d’apropar-se a altres formacions polítiques, com per exemple Els Verds: una alternativa amb un creixement continuat a tota Europa, encara que incipient a la nostra contornada; una opció amb un espai polític immens, que tard o prompte es transformarà en espai electoral suficient per poder contribuir a redreçar el desgavell mediambiental, econòmic i social actual. Que bona falta fa!

Voro Torrijos i Tàrrega
Els Verds del País Valencià

divendres, 16 d’octubre de 2009

BICICLETES MEDIÀTIQUES DEL PSOE

Quasi res porta el diari!. La Mancomunitat de l’Horta Sud ha tingut la inversemblant idea de tirar endavant, el proper mes d’octubre, el que anomenen Pla de Mobilitat Ciclista. Es tracta, diuen, de millorar-ne els canals de comunicació entre Aldaia, Quart de Poblet, Alaquàs i Xirivella. I per a la qual cosa, hi posaran en circulació 400 bicicletes en règim de lloguer i s’hi gastaran 400.000 €, fins i tot amb la construcció d’estacions per a les bicicletes, un servei automatitzat amb targes intel·ligents i no se sap quines coses més.

De bell nou apareix la noticia, i tornaran a traure-la per tercera vegada quan comencen a posar la primera pedra de les actuacions, i la repetiran en una quarta ocasió quan les alcaldesses i l’alcalde del PSOE es fotografien tot fent una volteta amb les flamants bicicletes de lloguer. Però, el que no s’atreviran a fer és dur a terme un recorregut complet entre les quatre poblacions afectades i comprovar que en realitat el seu Pla de Mobilitat Ciclista és inviable i que es tracta d’un nou miratge. M’explicaré: sóc un usuari quasi diari de la bicicleta i conec perfectament la dificultat que entranya circular per les poblacions de la comarca, i en especial les esmentades per a l’actual pla. Sé per altres actuacions dels governs que regeixen aquestos municipis, que una cosa és fer propaganda i una altra cosa és conéixer la realitat, com en aquest cas.

Posaré un exemple que afecta al meu poble: es pot dir amb tota seguretat, que en aquestos moments, resulta veritablement difícil, per no dir impossible, garantir una mínima seguretat per a qualsevol ciclista en alguns trajectes interiors del municipi d’Aldaia. La població està fraccionada en tres grans zones, l’accés entre les quals només està facilitat per als vehicles motoritzats. Si intentes passar des del centre d’Aldaia als barris propers que estan tocant a Alaquàs, te les has de jugar per unes vies subterrànies mols estretes, ràpides, sense vorals i per tant, extremadament perilloses. Si vols anar cap al Barri del Crist, la mateixa cançoneta, amb l’agreujant que l’únic carril bici urbà de la població (aproximadament de 300 m), queda tallat traumàticament sense cap explicació i t’aboca directament a una via molt transitada i arriscada.

Però, la veritat, és que no n’havia adonat... Si al remat les autoritats es llancen al carrer amb el millor i més eficient mitjà de transport que existeix al món –encara que només l’usen per a la foto–, de ben segur que ho faran amb la protecció de vehicles policials, que en realitat és la que faria falta, per a tothom, en molts dels trams d’unió entre la majoria de les poblacions de la comarca, mentre no facen les transformacions que s’han de fer.

Un pla de mobilitat ciclista no es pot basar en el lloguer de bicicletes –i per a més inri sense gestió pública–, quan resulta que la majoria de les famílies ja en tenen una o més. Si de debò es vol potenciar l’ús de la bicicleta cal començar per garantir trajectes segurs dins i entre les poblacions, amb vies de preferència, carrils bici o camins segregats del trànsit motoritzat, com ocorre a Holanda, on compten amb més de 18.000 Km de vies ciclistes. L’administració ha de fer realitat el dret de qualsevol persona a poder circular amb el 100% de tranquil·litat quan puja a una bicicleta i no començar la casa per la teulada, amb un Pla sense trellat i poc creïble, que no contempla els mínims que els col·lectius ecologistes, verds i veïnals venen reivindicant més de trenta anys.

Voro Torrijos i Tàrrega
Els Verds del País Valencià

diumenge, 11 d’octubre de 2009


POLÍTIQUES S.O.S.TEMIBLES

Resulta decebedor comprovar com, una vegada més, algunes paraules importants signifiquen coses radicalment diferents, segons qui les utilitza. El cas del concepte Sostenibilitat és paradigmàtic. Quan es van posar en marxa les Agendes 21 locals ens volgueren fer creure que el camí cap a la Sostenibilitat s’havia encetat i que tot era qüestió de temps, que amb paciència i bona voluntat s’anaven a corregir les previstes catàstrofes ecològiques que se’ns estaven tirant al damunt.
Des de la distància temporal, s’ha demostrat que aquestes fórmules de solució als grans problemes mediambientals han estat un miratge espectacular, si ens atenem als resultats concrets i a les transformacions de fons dutes a terme. Aquestos fòrums s’han congelat en la immensa majoria de les poblacions. En realitat, no varen arribar a complir ni una desena part de les possibles competències que tenien atribuïdes. Comptat i debatut: una enginyosa enganyifa, que només tenia com a objectiu desactivar una iniciativa ciutadana que les institucions europees havien posat al servei popular com a reconeixement de les lluites i de la força del moviment verd i ecologista. L’efecte fagocitador sobre les Agendes 21 ha donat ales al discurs dominant (tant del PSOE com del PP), per a fer un altre salt propagandístic i apropiar-se definitivament del terme Sostenibilitat, tot buidant-lo de qualsevol significat transformador. I si voleu, fem un repàs als discursos i als fets de dels dos partits majoritaris, en els darrers temps.
Al País Valencià hem hagut de veure com el PP –amb la complaença i el vistiplau del PSOE– ha abanderat, amb discursos de sostenibilitat, gairebé totes les seues polítiques més destructives, des de l’aprovació de desenes de PAIs, fins a l’AVE com a model de mobilitat, tot passant pel suport al cement, als camps de golf, a l’asfalt, a les grans superfícies, a l’atovó, al cotxe, al turisme de masses, etc.
Per la seua banda, el govern del PSOE trau de la txistera unes mesures econòmiques contra la crisi, que amb bombo i platerets anomenen pla Zapatero –visca el culte a la personalitat!– i qualificades també com a sostenibles, quan en realitat han estat, generalment, obres menors, en molts casos prescindibles, segons el parer de la majoria de la gent del carrer, que no es mama el dit malgrat els esforços mediàtics duts a terme.
I per acabar-ho d’adobar, apareix de bell nou Zapatero amb la seua recent i flamant economia sostenible –ara, elevada a la categoria de llei–, amb unes propostes poc diferents a les clàssiques receptes neoliberals, encara que les vulguen camuflar amb una tímida potenciació de les energies renovables –un sector econòmic que no arriba ni als mínims remots del seu potencial, ni serveix per a pal·liar la imperiosa necessitat de reduir els vergonyosos nivells de CO2, que ens situen en un dels primers llocs mundials quant fa a contaminació–. En realitat, el seu concepte de Sostenibilitat tracta de camuflar una economia que seguirà basant-se en més habitatges –ara de promoció pública– (encara que n’hi haja més de tres milions disponibles), més carreteres (encara que s’acabe amb la poca horta que queda i es menyspree el transport públic), més vehicles contaminants (encara que el canvi climàtic estiga ja minvant el gel dels pols de manera irreversible), més turisme de platja saturada (encara que no quede ni un pam de sorra per urbanitzar) ... i què?, mentre tot això ho venguen mediàticament com a sostenible, amb els seus poderosos mitjans de manipulació de masses, ja van fent. I el futur de les properes generacions venut i revenut. Ja s’apanyaran, que qui paga, mana!
Mentrestant, la SOSTENIBILITAT en majúscules, aquella que es fonamenta en la descentralització, la subsidiarietat, l’autogestió, la cooperació, la justícia social, el repartiment dels llocs de treball, la democràcia econòmica, la relocalització, la suficiència local, l’eficiència, l’estalvi, la minimització–reutilització–reciclatge de tots els residus, la contaminació zero, l’agricultura ecològica de proximitat, etc., queda relegada al menyspreu d’uns polítics, sense escrúpols, que cada dia que passa ens resulten, això sí, més S.O.S.TEMIBLES.

Voro Torrijos i Tàrrega
Els Verds del País Valencià

dimecres, 31 de desembre de 2008

SOLUCIONS VERDES A LA CRISI

La crisi s’ha instal·lat oficialment. Ho afirmen polítics, economistes i premsa en general. De sobte, tot sembla enfonsar-se, el futur no pinta gaire optimista i encara no s’ha tocat fons. Ni tan sols hem arribat a remoure el solatge nefast que existeix en les entranyes de la societat capitalista, l’atur, i que a partir d’ara començarà a fer-se més cruel i visible. Com una catàstrofe cíclica, típica i tòpica d’un sistema de producció que no pot viure sense ell, recordem-ho: l’atur i la precarietat laboral es manté com a moneda de canvi, com una mena de xantatge del capital sobre les classes treballadores.

El concepte crisi té connotacions negatives per a la majoria, però si ens atenem a la seua etimologia, també pot ser una bona oportunitat per a trencar la dinàmica fagocitadora de l’actual sistema neoliberal. Si tenim en compte altres significats del mot crisi: judici i decisió, en podríem traure conclusions una mica més esperançadores. En primer lloc, caldrà jutjar a qui pertoquen les responsabilitats del desgavell econòmic en què vivim i, alhora, determinar quines solucions hi podem aportar, que no provinguen del mateix esquema que les ha originades, parafrasejant Einstein. En altres paraules: ara podem aprofitar la sensibilitat de la població per a reflexionar i veure alternatives més coherents a les plantejades fins ara. Com a primera determinació, les faves estan comptades: si hi ha més atur, no queda més remei que repartir el treball existent. És l’única manera assenyada de fer possible un augment imminent de l’ocupació. La resta són excuses de mal pagador.

Les burocràcies sindicals ens volen fer creure que amb la reculada de les 65 hores setmanals del parlament europeu, ja està tot arreglat. Quina vergonya: no hi ha hagut cap sindicat oficialista que haja plantejat en uns moments com els actuals una reivindicació tan essencial com la reducció de la jornada laboral. Ens volen encolomar aquest escenificat èxit com el final d’un camí reivindicatiu. I tot just, haurà de ser el contrari. A partir d’ara hem de seguir qüestionant de manera irrenunciable la vigent però caducada setmanada oficial de 40 hores (que és molt més en la pràctica), que impedeix millorar el benestar social de la majoria. La solució és fàcil: les 35 hores, si es redueixen o se socialitzen els beneficis empresarials a canvi, és clar.

Mentre tot això arriba, l’atur caldrà pal·liar-lo amb altres mesures immediates com ara l’aplicació d’una Renda Bàsica que faça impossible ensorrar tantes i tantes famílies que estan en un ai al cor sense saber què passarà amb la seua vida en general i amb la seua hipoteca en particular. Una assignació suficient per tal que cada persona puga viure dignament. Aquesta renda hauria de ser el camí per tal de fer possible el desenvolupament de treballs de proximitat que tiren endavant les economies locals i que facen realitat la relocalització de la producció útil, tot complementat amb una augment significatiu dels recursos municipals, que descentralitze l’economia.

Amb la consecució d’aquestes dues propostes, el treball serà vist com un mitjà i no com una angoixosa finalitat. S’hi potenciarà l’autosuficiència en el marc de les possibilitats de cada persona i de cada comunitat. A partir de la qual cosa, donarem pas a una distinta concepció de l’economia i de la societat. Ja no es produirà tant allò que es vol imposar al mercat, sinó que començarem a trobar les alternatives al sistema actual a través de noves fórmules sostenibles. La relocalització de l’agricultura i la proximitat de la producció al consum suposarà inequívocament uns avantatges ecològics significatius. Una part important de la nostra responsabilitat en l’escalfament global es reduirà notablement. La nostra salut física i mental ho notarà diàfanament. L’equilibri ecològic tornarà a ser una realitat plausible.

Així mateix, haurem de reconvertir els dos sectors més enfonsats i negatius del sistema actual, la construcció de més habitatges desocupats i la fabricació de tants automòbils innecessaris. Amb tres milions de pisos buits ja n’hi ha prou. El que cal és posar-los en el mercat a preus justos i bàsicament en règim de lloguer assequible. El jovent necessita emancipar-se d’una punyetera vegada i viure la seua vida sense dilacions. I quan calga construir més habitatges, que es faça amb principis ètics públics no especulatius. I pel que fa a la indústria de vehicles privats, amb l’aturada de vendes del darrer mes de desembre, per sota del 50%, ens indica que s’ha de buscar una alternativa: que l’estat recol·loque la mà d’obra sobrant en la producció de més transport públic i col·lectiu, que en aquest camp s’ha de fer tant encara ...

I per últim (en aquest cas molt més important), no pot haver cap canvi efectiu global si no toquem el que és la mare dels ous: la banca. Caldrà recordar-li al govern que si els diners públics (més de 250.000 milions d’€ estan servint per a què les entitats bancàries no s’enfonsen, amb l’excusa que, en la pràctica, són de tothom, doncs, que això siga una realitat al 100% per 100%: nacionalitzem la banca per tal de fer-ne un ús social de debò i de veres.

Voro Torrijos i Tàrrega
Els Verds del País Valencià