LA CAÇA DEL XORIÇO!
Per fi, s’ha tornat a obrir la veda: la cacera del xoriço ha començat de bell nou. La funció està assegurada i els mitjans de comunicació tenen les escopetes preparades per a emprar-les a tort i a dret. El fenomen resulta d’una extensió que transgredeix els límits marcats fins ara. De sobte, les investigacions periodístiques i els tribunals apunten de manera irrefutable a tots els grans partits polítics. Sembla que la reguera de pólvora pot arribar a multitud de carcasses explosives, inesperades fa uns mesos. Des de València a Madrid, passant per Andalusia, Barcelona o Mallorca, els casos es multipliquen més que la collita de bolets d’enguany. I açò només és la punta d’un iceberg en un oceà immens de presumptes irregularitats.
Tothom n’és sospitós, segons l’opinió pública. La credibilitat de la classe política toca terra i sense paracaigudes. Recents enquestes ho acrediten. Però, no tots els partits són vistos amb el mateix prisma. Els que tenen poder a les institucions estatals, municipals o autonòmiques, tremolen, però no amb la mateixa intensitat. Se sap, també, que un acte d’apropiació de béns públics, de requalificació indeguda o de suborn, no produeix un efecte equivalent en totes les formacions polítiques. La dreta sempre n’ix millor parada. I, si no, observem la nostra comunitat –o hauríem de dir “comoditat”– valenciana, on, amb tot el que està plovent, el cas Gürtel podria passar desapercebut en uns futurs comicis electorals. Quina vergonya!.
O siga, que si aconseguim fer president de la presó de Picassent qui tothom sap, seria com fugir de foc i caure a les brases de l’actual alcaldessa de València. Si això és així, bona nit cresol!. Però tot apunta en aquesta direcció i, si no, mirem la impunitat amb què ha anat campant el temporal el pocavergonya de Berlusconi. Un personatge que ha sabut aprofitar tots els ressorts del poder polític i mediàtic per seguir al davant de la política italiana. Pam amunt o pam avall, com ací, on la servicial Canal 9 supera sense cap mena de dubte els millors temps de Goebbels.
Al País Valencià, molta gent pensa que ens ho hem guanyat en escreix. I de responsables n’hi ha: els primers, els dirigents del PSOE, que continuen afonant un partit que durant la transició aconseguí aglutinar una xarxa social incontestable a les urnes, però que es va emborratxar de poder fins que va caure més marejat que un allioli als peus d’una dreta molt millor estructurada, que supera els límits electorals aconseguits, any rere any.
O què dir dels continus espectacles oferts pels sectors de la futura esquerra extraparlamentària? Doncs, més del mateix. De fet, la davallada ja va començar amb la catàstrofe anunciada del Compromís. Per cert, un desastre planificat i desitjat per un bloc més que per un altre, encara que per ser políticament correcte hauria d’apel·lar a la responsabilitat compartida. Perquè, si una part no vol, segurament, dues no discuteixen.
I com que he d’agranar cap a dins, voldria pensar que, de resultes de tot aquest merder polític, una part significativa de la ciutadania hauria d’apropar-se a altres formacions polítiques, com per exemple Els Verds: una alternativa amb un creixement continuat a tota Europa, encara que incipient a la nostra contornada; una opció amb un espai polític immens, que tard o prompte es transformarà en espai electoral suficient per poder contribuir a redreçar el desgavell mediambiental, econòmic i social actual. Que bona falta fa!
Voro Torrijos i Tàrrega
Els Verds del País Valencià
dimarts, 10 / novembre / 2009
divendres, 16 / octubre / 2009
BICICLETES MEDIÀTIQUES DEL PSOE
Quasi res porta el diari!. La Mancomunitat de l’Horta Sud ha tingut la inversemblant idea de tirar endavant, el proper mes d’octubre, el que anomenen Pla de Mobilitat Ciclista. Es tracta, diuen, de millorar-ne els canals de comunicació entre Aldaia, Quart de Poblet, Alaquàs i Xirivella. I per a la qual cosa, hi posaran en circulació 400 bicicletes en règim de lloguer i s’hi gastaran 400.000 €, fins i tot amb la construcció d’estacions per a les bicicletes, un servei automatitzat amb targes intel·ligents i no se sap quines coses més.
De bell nou apareix la noticia, i tornaran a traure-la per tercera vegada quan comencen a posar la primera pedra de les actuacions, i la repetiran en una quarta ocasió quan les alcaldesses i l’alcalde del PSOE es fotografien tot fent una volteta amb les flamants bicicletes de lloguer. Però, el que no s’atreviran a fer és dur a terme un recorregut complet entre les quatre poblacions afectades i comprovar que en realitat el seu Pla de Mobilitat Ciclista és inviable i que es tracta d’un nou miratge. M’explicaré: sóc un usuari quasi diari de la bicicleta i conec perfectament la dificultat que entranya circular per les poblacions de la comarca, i en especial les esmentades per a l’actual pla. Sé per altres actuacions dels governs que regeixen aquestos municipis, que una cosa és fer propaganda i una altra cosa és conéixer la realitat, com en aquest cas.
Posaré un exemple que afecta al meu poble: es pot dir amb tota seguretat, que en aquestos moments, resulta veritablement difícil, per no dir impossible, garantir una mínima seguretat per a qualsevol ciclista en alguns trajectes interiors del municipi d’Aldaia. La població està fraccionada en tres grans zones, l’accés entre les quals només està facilitat per als vehicles motoritzats. Si intentes passar des del centre d’Aldaia als barris propers que estan tocant a Alaquàs, te les has de jugar per unes vies subterrànies mols estretes, ràpides, sense vorals i per tant, extremadament perilloses. Si vols anar cap al Barri del Crist, la mateixa cançoneta, amb l’agreujant que l’únic carril bici urbà de la població (aproximadament de 300 m), queda tallat traumàticament sense cap explicació i t’aboca directament a una via molt transitada i arriscada.
Però, la veritat, és que no n’havia adonat... Si al remat les autoritats es llancen al carrer amb el millor i més eficient mitjà de transport que existeix al món –encara que només l’usen per a la foto–, de ben segur que ho faran amb la protecció de vehicles policials, que en realitat és la que faria falta, per a tothom, en molts dels trams d’unió entre la majoria de les poblacions de la comarca, mentre no facen les transformacions que s’han de fer.
Un pla de mobilitat ciclista no es pot basar en el lloguer de bicicletes –i per a més inri sense gestió pública–, quan resulta que la majoria de les famílies ja en tenen una o més. Si de debò es vol potenciar l’ús de la bicicleta cal començar per garantir trajectes segurs dins i entre les poblacions, amb vies de preferència, carrils bici o camins segregats del trànsit motoritzat, com ocorre a Holanda, on compten amb més de 18.000 Km de vies ciclistes. L’administració ha de fer realitat el dret de qualsevol persona a poder circular amb el 100% de tranquil·litat quan puja a una bicicleta i no començar la casa per la teulada, amb un Pla sense trellat i poc creïble, que no contempla els mínims que els col·lectius ecologistes, verds i veïnals venen reivindicant més de trenta anys.
Voro Torrijos i Tàrrega
Els Verds del País Valencià
De bell nou apareix la noticia, i tornaran a traure-la per tercera vegada quan comencen a posar la primera pedra de les actuacions, i la repetiran en una quarta ocasió quan les alcaldesses i l’alcalde del PSOE es fotografien tot fent una volteta amb les flamants bicicletes de lloguer. Però, el que no s’atreviran a fer és dur a terme un recorregut complet entre les quatre poblacions afectades i comprovar que en realitat el seu Pla de Mobilitat Ciclista és inviable i que es tracta d’un nou miratge. M’explicaré: sóc un usuari quasi diari de la bicicleta i conec perfectament la dificultat que entranya circular per les poblacions de la comarca, i en especial les esmentades per a l’actual pla. Sé per altres actuacions dels governs que regeixen aquestos municipis, que una cosa és fer propaganda i una altra cosa és conéixer la realitat, com en aquest cas.
Posaré un exemple que afecta al meu poble: es pot dir amb tota seguretat, que en aquestos moments, resulta veritablement difícil, per no dir impossible, garantir una mínima seguretat per a qualsevol ciclista en alguns trajectes interiors del municipi d’Aldaia. La població està fraccionada en tres grans zones, l’accés entre les quals només està facilitat per als vehicles motoritzats. Si intentes passar des del centre d’Aldaia als barris propers que estan tocant a Alaquàs, te les has de jugar per unes vies subterrànies mols estretes, ràpides, sense vorals i per tant, extremadament perilloses. Si vols anar cap al Barri del Crist, la mateixa cançoneta, amb l’agreujant que l’únic carril bici urbà de la població (aproximadament de 300 m), queda tallat traumàticament sense cap explicació i t’aboca directament a una via molt transitada i arriscada.
Però, la veritat, és que no n’havia adonat... Si al remat les autoritats es llancen al carrer amb el millor i més eficient mitjà de transport que existeix al món –encara que només l’usen per a la foto–, de ben segur que ho faran amb la protecció de vehicles policials, que en realitat és la que faria falta, per a tothom, en molts dels trams d’unió entre la majoria de les poblacions de la comarca, mentre no facen les transformacions que s’han de fer.
Un pla de mobilitat ciclista no es pot basar en el lloguer de bicicletes –i per a més inri sense gestió pública–, quan resulta que la majoria de les famílies ja en tenen una o més. Si de debò es vol potenciar l’ús de la bicicleta cal començar per garantir trajectes segurs dins i entre les poblacions, amb vies de preferència, carrils bici o camins segregats del trànsit motoritzat, com ocorre a Holanda, on compten amb més de 18.000 Km de vies ciclistes. L’administració ha de fer realitat el dret de qualsevol persona a poder circular amb el 100% de tranquil·litat quan puja a una bicicleta i no començar la casa per la teulada, amb un Pla sense trellat i poc creïble, que no contempla els mínims que els col·lectius ecologistes, verds i veïnals venen reivindicant més de trenta anys.
Voro Torrijos i Tàrrega
Els Verds del País Valencià
diumenge, 11 / octubre / 2009
POLÍTIQUES S.O.S.TEMIBLES
Resulta decebedor comprovar com, una vegada més, algunes paraules importants signifiquen coses radicalment diferents, segons qui les utilitza. El cas del concepte Sostenibilitat és paradigmàtic. Quan es van posar en marxa les Agendes 21 locals ens volgueren fer creure que el camí cap a la Sostenibilitat s’havia encetat i que tot era qüestió de temps, que amb paciència i bona voluntat s’anaven a corregir les previstes catàstrofes ecològiques que se’ns estaven tirant al damunt.
Des de la distància temporal, s’ha demostrat que aquestes fórmules de solució als grans problemes mediambientals han estat un miratge espectacular, si ens atenem als resultats concrets i a les transformacions de fons dutes a terme. Aquestos fòrums s’han congelat en la immensa majoria de les poblacions. En realitat, no varen arribar a complir ni una desena part de les possibles competències que tenien atribuïdes. Comptat i debatut: una enginyosa enganyifa, que només tenia com a objectiu desactivar una iniciativa ciutadana que les institucions europees havien posat al servei popular com a reconeixement de les lluites i de la força del moviment verd i ecologista. L’efecte fagocitador sobre les Agendes 21 ha donat ales al discurs dominant (tant del PSOE com del PP), per a fer un altre salt propagandístic i apropiar-se definitivament del terme Sostenibilitat, tot buidant-lo de qualsevol significat transformador. I si voleu, fem un repàs als discursos i als fets de dels dos partits majoritaris, en els darrers temps.
Al País Valencià hem hagut de veure com el PP –amb la complaença i el vistiplau del PSOE– ha abanderat, amb discursos de sostenibilitat, gairebé totes les seues polítiques més destructives, des de l’aprovació de desenes de PAIs, fins a l’AVE com a model de mobilitat, tot passant pel suport al cement, als camps de golf, a l’asfalt, a les grans superfícies, a l’atovó, al cotxe, al turisme de masses, etc.
Per la seua banda, el govern del PSOE trau de la txistera unes mesures econòmiques contra la crisi, que amb bombo i platerets anomenen pla Zapatero –visca el culte a la personalitat!– i qualificades també com a sostenibles, quan en realitat han estat, generalment, obres menors, en molts casos prescindibles, segons el parer de la majoria de la gent del carrer, que no es mama el dit malgrat els esforços mediàtics duts a terme.
I per acabar-ho d’adobar, apareix de bell nou Zapatero amb la seua recent i flamant economia sostenible –ara, elevada a la categoria de llei–, amb unes propostes poc diferents a les clàssiques receptes neoliberals, encara que les vulguen camuflar amb una tímida potenciació de les energies renovables –un sector econòmic que no arriba ni als mínims remots del seu potencial, ni serveix per a pal·liar la imperiosa necessitat de reduir els vergonyosos nivells de CO2, que ens situen en un dels primers llocs mundials quant fa a contaminació–. En realitat, el seu concepte de Sostenibilitat tracta de camuflar una economia que seguirà basant-se en més habitatges –ara de promoció pública– (encara que n’hi haja més de tres milions disponibles), més carreteres (encara que s’acabe amb la poca horta que queda i es menyspree el transport públic), més vehicles contaminants (encara que el canvi climàtic estiga ja minvant el gel dels pols de manera irreversible), més turisme de platja saturada (encara que no quede ni un pam de sorra per urbanitzar) ... i què?, mentre tot això ho venguen mediàticament com a sostenible, amb els seus poderosos mitjans de manipulació de masses, ja van fent. I el futur de les properes generacions venut i revenut. Ja s’apanyaran, que qui paga, mana!
Mentrestant, la SOSTENIBILITAT en majúscules, aquella que es fonamenta en la descentralització, la subsidiarietat, l’autogestió, la cooperació, la justícia social, el repartiment dels llocs de treball, la democràcia econòmica, la relocalització, la suficiència local, l’eficiència, l’estalvi, la minimització–reutilització–reciclatge de tots els residus, la contaminació zero, l’agricultura ecològica de proximitat, etc., queda relegada al menyspreu d’uns polítics, sense escrúpols, que cada dia que passa ens resulten, això sí, més S.O.S.TEMIBLES.
Voro Torrijos i Tàrrega
Els Verds del País Valencià
dimecres, 31 / desembre / 2008
SOLUCIONS VERDES A LA CRISI
La crisi s’ha instal·lat oficialment. Ho afirmen polítics, economistes i premsa en general. De sobte, tot sembla enfonsar-se, el futur no pinta gaire optimista i encara no s’ha tocat fons. Ni tan sols hem arribat a remoure el solatge nefast que existeix en les entranyes de la societat capitalista, l’atur, i que a partir d’ara començarà a fer-se més cruel i visible. Com una catàstrofe cíclica, típica i tòpica d’un sistema de producció que no pot viure sense ell, recordem-ho: l’atur i la precarietat laboral es manté com a moneda de canvi, com una mena de xantatge del capital sobre les classes treballadores.
El concepte crisi té connotacions negatives per a la majoria, però si ens atenem a la seua etimologia, també pot ser una bona oportunitat per a trencar la dinàmica fagocitadora de l’actual sistema neoliberal. Si tenim en compte altres significats del mot crisi: judici i decisió, en podríem traure conclusions una mica més esperançadores. En primer lloc, caldrà jutjar a qui pertoquen les responsabilitats del desgavell econòmic en què vivim i, alhora, determinar quines solucions hi podem aportar, que no provinguen del mateix esquema que les ha originades, parafrasejant Einstein. En altres paraules: ara podem aprofitar la sensibilitat de la població per a reflexionar i veure alternatives més coherents a les plantejades fins ara. Com a primera determinació, les faves estan comptades: si hi ha més atur, no queda més remei que repartir el treball existent. És l’única manera assenyada de fer possible un augment imminent de l’ocupació. La resta són excuses de mal pagador.
Les burocràcies sindicals ens volen fer creure que amb la reculada de les 65 hores setmanals del parlament europeu, ja està tot arreglat. Quina vergonya: no hi ha hagut cap sindicat oficialista que haja plantejat en uns moments com els actuals una reivindicació tan essencial com la reducció de la jornada laboral. Ens volen encolomar aquest escenificat èxit com el final d’un camí reivindicatiu. I tot just, haurà de ser el contrari. A partir d’ara hem de seguir qüestionant de manera irrenunciable la vigent però caducada setmanada oficial de 40 hores (que és molt més en la pràctica), que impedeix millorar el benestar social de la majoria. La solució és fàcil: les 35 hores, si es redueixen o se socialitzen els beneficis empresarials a canvi, és clar.
Mentre tot això arriba, l’atur caldrà pal·liar-lo amb altres mesures immediates com ara l’aplicació d’una Renda Bàsica que faça impossible ensorrar tantes i tantes famílies que estan en un ai al cor sense saber què passarà amb la seua vida en general i amb la seua hipoteca en particular. Una assignació suficient per tal que cada persona puga viure dignament. Aquesta renda hauria de ser el camí per tal de fer possible el desenvolupament de treballs de proximitat que tiren endavant les economies locals i que facen realitat la relocalització de la producció útil, tot complementat amb una augment significatiu dels recursos municipals, que descentralitze l’economia.
Amb la consecució d’aquestes dues propostes, el treball serà vist com un mitjà i no com una angoixosa finalitat. S’hi potenciarà l’autosuficiència en el marc de les possibilitats de cada persona i de cada comunitat. A partir de la qual cosa, donarem pas a una distinta concepció de l’economia i de la societat. Ja no es produirà tant allò que es vol imposar al mercat, sinó que començarem a trobar les alternatives al sistema actual a través de noves fórmules sostenibles. La relocalització de l’agricultura i la proximitat de la producció al consum suposarà inequívocament uns avantatges ecològics significatius. Una part important de la nostra responsabilitat en l’escalfament global es reduirà notablement. La nostra salut física i mental ho notarà diàfanament. L’equilibri ecològic tornarà a ser una realitat plausible.
Així mateix, haurem de reconvertir els dos sectors més enfonsats i negatius del sistema actual, la construcció de més habitatges desocupats i la fabricació de tants automòbils innecessaris. Amb tres milions de pisos buits ja n’hi ha prou. El que cal és posar-los en el mercat a preus justos i bàsicament en règim de lloguer assequible. El jovent necessita emancipar-se d’una punyetera vegada i viure la seua vida sense dilacions. I quan calga construir més habitatges, que es faça amb principis ètics públics no especulatius. I pel que fa a la indústria de vehicles privats, amb l’aturada de vendes del darrer mes de desembre, per sota del 50%, ens indica que s’ha de buscar una alternativa: que l’estat recol·loque la mà d’obra sobrant en la producció de més transport públic i col·lectiu, que en aquest camp s’ha de fer tant encara ...
I per últim (en aquest cas molt més important), no pot haver cap canvi efectiu global si no toquem el que és la mare dels ous: la banca. Caldrà recordar-li al govern que si els diners públics (més de 250.000 milions d’€ estan servint per a què les entitats bancàries no s’enfonsen, amb l’excusa que, en la pràctica, són de tothom, doncs, que això siga una realitat al 100% per 100%: nacionalitzem la banca per tal de fer-ne un ús social de debò i de veres.
Voro Torrijos i Tàrrega
Els Verds del País Valencià
La crisi s’ha instal·lat oficialment. Ho afirmen polítics, economistes i premsa en general. De sobte, tot sembla enfonsar-se, el futur no pinta gaire optimista i encara no s’ha tocat fons. Ni tan sols hem arribat a remoure el solatge nefast que existeix en les entranyes de la societat capitalista, l’atur, i que a partir d’ara començarà a fer-se més cruel i visible. Com una catàstrofe cíclica, típica i tòpica d’un sistema de producció que no pot viure sense ell, recordem-ho: l’atur i la precarietat laboral es manté com a moneda de canvi, com una mena de xantatge del capital sobre les classes treballadores.
El concepte crisi té connotacions negatives per a la majoria, però si ens atenem a la seua etimologia, també pot ser una bona oportunitat per a trencar la dinàmica fagocitadora de l’actual sistema neoliberal. Si tenim en compte altres significats del mot crisi: judici i decisió, en podríem traure conclusions una mica més esperançadores. En primer lloc, caldrà jutjar a qui pertoquen les responsabilitats del desgavell econòmic en què vivim i, alhora, determinar quines solucions hi podem aportar, que no provinguen del mateix esquema que les ha originades, parafrasejant Einstein. En altres paraules: ara podem aprofitar la sensibilitat de la població per a reflexionar i veure alternatives més coherents a les plantejades fins ara. Com a primera determinació, les faves estan comptades: si hi ha més atur, no queda més remei que repartir el treball existent. És l’única manera assenyada de fer possible un augment imminent de l’ocupació. La resta són excuses de mal pagador.
Les burocràcies sindicals ens volen fer creure que amb la reculada de les 65 hores setmanals del parlament europeu, ja està tot arreglat. Quina vergonya: no hi ha hagut cap sindicat oficialista que haja plantejat en uns moments com els actuals una reivindicació tan essencial com la reducció de la jornada laboral. Ens volen encolomar aquest escenificat èxit com el final d’un camí reivindicatiu. I tot just, haurà de ser el contrari. A partir d’ara hem de seguir qüestionant de manera irrenunciable la vigent però caducada setmanada oficial de 40 hores (que és molt més en la pràctica), que impedeix millorar el benestar social de la majoria. La solució és fàcil: les 35 hores, si es redueixen o se socialitzen els beneficis empresarials a canvi, és clar.
Mentre tot això arriba, l’atur caldrà pal·liar-lo amb altres mesures immediates com ara l’aplicació d’una Renda Bàsica que faça impossible ensorrar tantes i tantes famílies que estan en un ai al cor sense saber què passarà amb la seua vida en general i amb la seua hipoteca en particular. Una assignació suficient per tal que cada persona puga viure dignament. Aquesta renda hauria de ser el camí per tal de fer possible el desenvolupament de treballs de proximitat que tiren endavant les economies locals i que facen realitat la relocalització de la producció útil, tot complementat amb una augment significatiu dels recursos municipals, que descentralitze l’economia.
Amb la consecució d’aquestes dues propostes, el treball serà vist com un mitjà i no com una angoixosa finalitat. S’hi potenciarà l’autosuficiència en el marc de les possibilitats de cada persona i de cada comunitat. A partir de la qual cosa, donarem pas a una distinta concepció de l’economia i de la societat. Ja no es produirà tant allò que es vol imposar al mercat, sinó que començarem a trobar les alternatives al sistema actual a través de noves fórmules sostenibles. La relocalització de l’agricultura i la proximitat de la producció al consum suposarà inequívocament uns avantatges ecològics significatius. Una part important de la nostra responsabilitat en l’escalfament global es reduirà notablement. La nostra salut física i mental ho notarà diàfanament. L’equilibri ecològic tornarà a ser una realitat plausible.
Així mateix, haurem de reconvertir els dos sectors més enfonsats i negatius del sistema actual, la construcció de més habitatges desocupats i la fabricació de tants automòbils innecessaris. Amb tres milions de pisos buits ja n’hi ha prou. El que cal és posar-los en el mercat a preus justos i bàsicament en règim de lloguer assequible. El jovent necessita emancipar-se d’una punyetera vegada i viure la seua vida sense dilacions. I quan calga construir més habitatges, que es faça amb principis ètics públics no especulatius. I pel que fa a la indústria de vehicles privats, amb l’aturada de vendes del darrer mes de desembre, per sota del 50%, ens indica que s’ha de buscar una alternativa: que l’estat recol·loque la mà d’obra sobrant en la producció de més transport públic i col·lectiu, que en aquest camp s’ha de fer tant encara ...
I per últim (en aquest cas molt més important), no pot haver cap canvi efectiu global si no toquem el que és la mare dels ous: la banca. Caldrà recordar-li al govern que si els diners públics (més de 250.000 milions d’€ estan servint per a què les entitats bancàries no s’enfonsen, amb l’excusa que, en la pràctica, són de tothom, doncs, que això siga una realitat al 100% per 100%: nacionalitzem la banca per tal de fer-ne un ús social de debò i de veres.
Voro Torrijos i Tàrrega
Els Verds del País Valencià
dijous, 20 / novembre / 2008
CINISME ESPECULATIU DEL PSOE D’ALDAIA
Nota de premsa d’Els Verds d’Aldaia
Davant la idea del PSOE d’Aldaia de contemplar dins del proper PGOU la requalificació de terres pertanyents a l’horta fins ara protegida, Els Verds volem fer les següents consideracions i propostes:
1. Volem posar de relleu el cinisme que representa la consigna llençada pel PSOE als mitjans de comunicació en què volen practicar un “urbanisme per a salvar l’horta”. Aquesta proposta és tan contradictòria com absurda, que arriba a llindar amb els límits de l’esquizofrènia política més barroera.
2. Si el que el PSOE vol és evitar la pressió urbanística sobre l’horta, el que ha de fer és treure’s del cap aquesta desastrosa idea i seguir les propostes dels grups ecologistes i dels moviments socials que varen signar la ILP PER L’HORTA i que avalaven amb 118.000 signatures una altra idea, però en aquest cas amb visió veritablement sostenible, que defensa la contemplació de l’horta com a espai natural a conservar i a recuperar des de plantejaments ecològicament productius i no caure en l’especulació urbanística pura i dura que ens proposa ara el PSOE d’Aldaia.
3. Denunciem aquest atreviment, que no té parangó en la història local i només pot ser comparable a les polítiques de la dreta dutes a terme fins ara. Resulta vergonyós la falta de coratge per a reconèixer que el que pretenen és, ni més ni menys, el mateix que ha plantejat el PP amb el seu pla d’acció territorial (PAT). És un insult a la intel·ligència criticar les maniobres de la dreta contra l’horta i, en la pràctica, fer el mateix que es critica. Fins i tot el fals i enganós llenguatge és similar: mantenir l’activitat econòmica agrícola, conservar un espai vital, delimitar la superfície que quedarà realment protegida ... sense cap tipus de projecte ni, per suposat, sense dedicar ni un duro al tema, entre altres coses, perquè no en tenen ni per a pipes. Però, fent irreversible la destrucció d’un part de les millors terres del terme municipal.
4. Posem de manifest que tota aquesta pretesa maniobra posa en evidència la forta fam immobiliària d’un ajuntament que està en la ruïna més absoluta per culpa de la gestió desastrosa i irresponsable d’un partit que no coneix altra solució per als seus problemes econòmics que la requalificació de les millors terres d’horta per posar-les en mans de l’especulació urbanística, sota la premissa de “la terra per a qui la pague millor” i de pas quedar-se amb unes quantes fanecades per a pal·liar el crònic dèficit municipal.
5. Denunciem l’agressió que aqueixa proposta significa per a terres considerades fins ara com a “sòl agrícola protegit”, una figura legal consagrada pels mateixos que pretenen ara cementar-ne una part i destruir el conjunt valuós que suposa aquest espai, englobat dins d’un dels 6 espais més productius i irrepetibles de tota Europa.
6. Reclamem als poders públics, i en especial al municipal, la conservació de tota l’horta periurbana per a l’ús agrícola, la seua protecció definitiva i la inversió necessària per tal de fer-la productiva a curt termini i així poder caminar cap a uns Sostenibilitat de debò, que significa proximitat, seguretat i sobirania alimentària, reducció de la contaminació que implica l’actual producció i distribució de productes agrícoles, conservació del medi natural i de la qualitat de vida que aporta, manteniment d’un espai bàsic per al futur de les pròximes generacions.
Voro Torrijos i Tàrrega
Els Verds d’Aldaia
Nota de premsa d’Els Verds d’Aldaia
Davant la idea del PSOE d’Aldaia de contemplar dins del proper PGOU la requalificació de terres pertanyents a l’horta fins ara protegida, Els Verds volem fer les següents consideracions i propostes:
1. Volem posar de relleu el cinisme que representa la consigna llençada pel PSOE als mitjans de comunicació en què volen practicar un “urbanisme per a salvar l’horta”. Aquesta proposta és tan contradictòria com absurda, que arriba a llindar amb els límits de l’esquizofrènia política més barroera.
2. Si el que el PSOE vol és evitar la pressió urbanística sobre l’horta, el que ha de fer és treure’s del cap aquesta desastrosa idea i seguir les propostes dels grups ecologistes i dels moviments socials que varen signar la ILP PER L’HORTA i que avalaven amb 118.000 signatures una altra idea, però en aquest cas amb visió veritablement sostenible, que defensa la contemplació de l’horta com a espai natural a conservar i a recuperar des de plantejaments ecològicament productius i no caure en l’especulació urbanística pura i dura que ens proposa ara el PSOE d’Aldaia.
3. Denunciem aquest atreviment, que no té parangó en la història local i només pot ser comparable a les polítiques de la dreta dutes a terme fins ara. Resulta vergonyós la falta de coratge per a reconèixer que el que pretenen és, ni més ni menys, el mateix que ha plantejat el PP amb el seu pla d’acció territorial (PAT). És un insult a la intel·ligència criticar les maniobres de la dreta contra l’horta i, en la pràctica, fer el mateix que es critica. Fins i tot el fals i enganós llenguatge és similar: mantenir l’activitat econòmica agrícola, conservar un espai vital, delimitar la superfície que quedarà realment protegida ... sense cap tipus de projecte ni, per suposat, sense dedicar ni un duro al tema, entre altres coses, perquè no en tenen ni per a pipes. Però, fent irreversible la destrucció d’un part de les millors terres del terme municipal.
4. Posem de manifest que tota aquesta pretesa maniobra posa en evidència la forta fam immobiliària d’un ajuntament que està en la ruïna més absoluta per culpa de la gestió desastrosa i irresponsable d’un partit que no coneix altra solució per als seus problemes econòmics que la requalificació de les millors terres d’horta per posar-les en mans de l’especulació urbanística, sota la premissa de “la terra per a qui la pague millor” i de pas quedar-se amb unes quantes fanecades per a pal·liar el crònic dèficit municipal.
5. Denunciem l’agressió que aqueixa proposta significa per a terres considerades fins ara com a “sòl agrícola protegit”, una figura legal consagrada pels mateixos que pretenen ara cementar-ne una part i destruir el conjunt valuós que suposa aquest espai, englobat dins d’un dels 6 espais més productius i irrepetibles de tota Europa.
6. Reclamem als poders públics, i en especial al municipal, la conservació de tota l’horta periurbana per a l’ús agrícola, la seua protecció definitiva i la inversió necessària per tal de fer-la productiva a curt termini i així poder caminar cap a uns Sostenibilitat de debò, que significa proximitat, seguretat i sobirania alimentària, reducció de la contaminació que implica l’actual producció i distribució de productes agrícoles, conservació del medi natural i de la qualitat de vida que aporta, manteniment d’un espai bàsic per al futur de les pròximes generacions.
Voro Torrijos i Tàrrega
Els Verds d’Aldaia
divendres, 19 / setembre / 2008
EL PAT: ENGANYIFA I ULTIMÀTUM A L’HORTA
L’any 2006, el senyor Camps (–de–golf?) anuncià un Pla d’Acció Territorial (PAT), amb la intenció –deia– de protegir l’Horta de València. Sense pèls a la llengua, ens advertia que, de 63.000 ha d’Horta, se’n classificarien 9000, susceptibles de protecció. El PP es felicitava perquè ens permetia la possibilitat de gaudir d’un ridícul 14% d’Horta, mentre que deixava tot l’altre 86% en guaret immobiliari per a l’especulació urbanística, com déu mana!.
L’any 2006, el senyor Camps (–de–golf?) anuncià un Pla d’Acció Territorial (PAT), amb la intenció –deia– de protegir l’Horta de València. Sense pèls a la llengua, ens advertia que, de 63.000 ha d’Horta, se’n classificarien 9000, susceptibles de protecció. El PP es felicitava perquè ens permetia la possibilitat de gaudir d’un ridícul 14% d’Horta, mentre que deixava tot l’altre 86% en guaret immobiliari per a l’especulació urbanística, com déu mana!.
Dos anys després, escenifiquen quatre jornades participatives: a Foios, Montcada, Aldaia i València. Tot i ser NO vinculants i haver de passar per l’adreçador, m’hi vaig inscriure, a les d’Aldaia. La cosa anà així: molta menys assistència de la prevista (150 places); intent de presentació a càrrec d’un dinamitzador de grups que no sabé respondre per què no hi havia ningú de l’administració que donara la cara i presidira aquest muntatge de manipulació de masses; esbroncada d’una bona part del públic (llevat, és clar, de l’afiliació pepera –preparada per desmuntar propostes incòmodes– i de l’afiliació psoera, perplexa i delitosa de l’espectacle); grups de treball per a recollir idees, això sí, acceptades per consens, a fi que les crítiques perderen validesa i assemblea de conclusions, en acabar. Així, durant dos dies i, en cada sessió, el nombre de persones minvant. Total, un procés fallit amb falta de rigor democràtic, que ha deixat fora col·lectius importants i amb un dirigisme que intenta fagocitar el discurs dels moviments socials i sindicals.
Encara que la Conselleria de Mig Ambient, Aigua per a tots, Urbanisme il·limitat i Habitatge inaccessible s’esforce a evitar que la veritat estropege el seu projecte, el PAT és una quasi perfecta enganyifa.
Precisament, quan la majoria de la població valenciana –segons les enquestes– desitja retrobar-se amb l’espai insubstituïble que representa l’Horta, amb els seus valors històrics, paisatgístics i agrícoles, el PP es trau de la mànega una proposta, que no es pot descontextualitzar de la dèria urbanitzadora existent.
Mal que ens vulguen engalipar amb un projecte aparentment seductor, no oblidem que es presenta a canvi de l’acceptació del soterrament de la majoria de les terres productives de la comarca. I no se’n podem refiar, ara, d’un PP que es burlà de les 117.000 persones que signàrem la ILP Per l’Horta, tot rebutjant-la un 14 de novembre de 2001 a les Corts Valencianes.
Però anem al gra, el PAT és mutilador perquè accepta l’avanç desgavellat de la destrucció dels millors espais de l’Horta periurbana. No aporta normes ni elements de protecció directa i efectiva. Ni cap fórmula per a obligar els ajuntaments a prendre decisions d’urgència per a protegir el terreny, tot permetent-los requalificacions de milers de fanecades pertot arreu.
El pla, recomana, aconsella, proposa ... però res més. Per tant, no s’implica realment amb el territori, ni analitza la responsabilitat dels ajuntaments i les promotores; oculta contradiccions amb projectes urbanístics que la mateixa generalitat avala i no és un instrument jurídic vinculant. Es tracta d’un pla irreal sense cap partida pressupostària. Tot és virtual. Mentrestant, el temps passa i l’horta desapareix impunement.
Per altra banda, accepta la destrucció permanent amb moltes infraestructures (AVE, Via Parc Nord, III cinturó ...) que actuen com un cavall d’Àtila, perquè tot el que l’envolta perd el seu valor natural (o, per desgràcia, guanya valor especulatiu).
Així mateix, permet devastadors projectes (a Torrent, el Nou Mil·lenni a Catarroja, a l’Horta de Vera i un llarg etc. –amb el PP o el PSOE implicats com a culpables directes o indirectes–), però això sí, el pla ens proposa –segons interpretació generalitzada– convertir l'Horta en una mena de parc temàtic on podrem anar a passar el dia en alqueries–hotels, observar els llauradors i les llauradores des de còmodes miradors i passejar els gossos pels camps sembrats.
Cal una protecció total amb una moratòria immediata que afecte tots els Plans Generals d’Ordenació Urbana de la comarca. Si no fem quelcom, com diu La Unió de Llauradors i Ramaders, l’agricultura actual a l’Horta no durarà més de 15 anys. Només una política que trenque aquesta dinàmica farà que no desaparega. És urgent una optimització econòmica dels productes i una reconversió ecològica que incrementarà el seu valor, així com l’estabilitat en la producció, distribució i venda, garantida per l’administració local i autonòmica.
Per això, hem de reguanyar, poble a poble, el sentit comú suficient que salve l’Horta d’una mort anunciada. I no serà possible mentre no entenguem que la Sostenibilitat i el futur del País passa inexorablement per revitalitzar l’Horta: assolint màximes quotes d’autosuficiència alimentària, creant milers de llocs de treball i obtenint una millor qualitat de vida amb una alimentació ecològica de proximitat i la recuperació d’una cultura que s’està perdent al mateix ritme que desapareix cada pam de terra.
Voro Torrijos i Tàrrega
dijous, 28 / agost / 2008
TANQUEM LES NUCLEARS!
Per molt que vulguen dissimular els perills que ens persegueixen per l’existència de les nuclears, sembla que no s’ho acaben de pair els mitjans ni els tertulians ni els empresaris del sector, si tenim en compte els desajusts ocorreguts en les darreres setmanes. Les quatre nuclears que tenim a Ascó, Vandellòs i Cofrents són notícia constant i no pels premis d’eficiència i seguretat aconseguits, sinó per tot el contrari. L’opacitat i el secretisme són el seu estil natural de funcionament i com si res. Quina vergonya!.
Per molt que vulguen dissimular els perills que ens persegueixen per l’existència de les nuclears, sembla que no s’ho acaben de pair els mitjans ni els tertulians ni els empresaris del sector, si tenim en compte els desajusts ocorreguts en les darreres setmanes. Les quatre nuclears que tenim a Ascó, Vandellòs i Cofrents són notícia constant i no pels premis d’eficiència i seguretat aconseguits, sinó per tot el contrari. L’opacitat i el secretisme són el seu estil natural de funcionament i com si res. Quina vergonya!.
En el rànquing d’incidències, Vandellòs II ja n’ha tingut set enguany, Cofrents si fa no fa les mateixes, i Ascó va obtenir el 2007 la medalla d’or de la bogeria nuclear amb 24 avaries i altres incidents declarats al CNS. Són els líders en problemes a les centrals nuclears i encara hi ha caracollons que confien a ampliar el termini de funcionament i fins i tot que se’n plantegen la construcció de noves.
Si ens atenem a l’edat de les centrals, resulta que totes ja estan fora del temps útil que ens varen dir en el seu moment. Els vint anys d’operativitat estan ultrapassats per Ascó I (26), Cofrents (24), Ascó II (23) i Vandellòs (21). Que no ens vulguen ara vendre la moto que amb uns quans reajustaments, amb una mica de planxa i pintura, poden ampliar el permís d’activitat, perquè si fem cas del sentit comú, a partir d’ara és quan encara poden tenir moltes més incidències, ja que tots els seus mecanismes i circuits estan més desgastats i, per tant, són més vulnerables, per la qual cosa ningú no pot negar que els problemes aniran en augment, en els propers anys.
Així mateix, segons una recent enquesta sobre l’acceptació de les centrals nuclears, el rebuig de la població cap a aquesta manera de produir energia, continua sent molt important, tot i la manipulació dels mitjans. Un 60% de la ciutadania la refusa, davant un 20% i escaig que encara n’és partidària.
Per altra banda, el primer govern de Zapatero pujà al poder amb la promesa del tancament de tots els enginys atòmics durant aquella legislatura. S’entén, per tant, que n’hi havia i n’hi ha, de manera suficientment contrastada, una alternativa fefaent, propugnada durant molts anys pel moviment ecologista. A què esperen a posar-la en marxa?.
Amb les dades en la mà: la repetició d’incidents perillosos, la inseguretat i ocultació informativa, l’envelliment i la caducitat de les instal·lacions, la ferma voluntat popular i les reiterades promeses electorals dels governants haurien de ser més que suficients per tal planificar, a curt termini, però d’una vegada definitiva, el tancament de totes i cada una de les centrals nuclears. I mentrestant, la retirada indefugible de les llicències de funcionament a aquelles que més se n’han significat en la incompetència de la gestió i en la falsedat d’informació. Ja n’hi ha prou! No pot ser que per guanyar més els de sempre, la majoria ens hàgem de sentir amb una indefensió permanent tan injusta com innecessària.
Voro Torrijos i Tàrrega
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
