SOLUCIONS VERDES A LA CRISI

La crisi s’ha instal·lat oficialment. Ho afirmen polítics, economistes i premsa en general. De sobte, tot sembla enfonsar-se, el futur no pinta gaire optimista i encara no s’ha tocat fons. Ni tan sols hem arribat a remoure el solatge nefast que existeix en les entranyes de la societat capitalista, l’atur, i que a partir d’ara començarà a fer-se més cruel i visible. Com una catàstrofe cíclica, típica i tòpica d’un sistema de producció que no pot viure sense ell, recordem-ho: l’atur i la precarietat laboral es manté com a moneda de canvi, com una mena de xantatge del capital sobre les classes treballadores.

El concepte crisi té connotacions negatives per a la majoria, però si ens atenem a la seua etimologia, també pot ser una bona oportunitat per a trencar la dinàmica fagocitadora de l’actual sistema neoliberal. Si tenim en compte altres significats del mot crisi: judici i decisió, en podríem traure conclusions una mica més esperançadores. En primer lloc, caldrà jutjar a qui pertoquen les responsabilitats del desgavell econòmic en què vivim i, alhora, determinar quines solucions hi podem aportar, que no provinguen del mateix esquema que les ha originades, parafrasejant Einstein. En altres paraules: ara podem aprofitar la sensibilitat de la població per a reflexionar i veure alternatives més coherents a les plantejades fins ara. Com a primera determinació, les faves estan comptades: si hi ha més atur, no queda més remei que repartir el treball existent. És l’única manera assenyada de fer possible un augment imminent de l’ocupació. La resta són excuses de mal pagador.

Les burocràcies sindicals ens volen fer creure que amb la reculada de les 65 hores setmanals del parlament europeu, ja està tot arreglat. Quina vergonya: no hi ha hagut cap sindicat oficialista que haja plantejat en uns moments com els actuals una reivindicació tan essencial com la reducció de la jornada laboral. Ens volen encolomar aquest escenificat èxit com el final d’un camí reivindicatiu. I tot just, haurà de ser el contrari. A partir d’ara hem de seguir qüestionant de manera irrenunciable la vigent però caducada setmanada oficial de 40 hores (que és molt més en la pràctica), que impedeix millorar el benestar social de la majoria. La solució és fàcil: les 35 hores, si es redueixen o se socialitzen els beneficis empresarials a canvi, és clar.

Mentre tot això arriba, l’atur caldrà pal·liar-lo amb altres mesures immediates com ara l’aplicació d’una Renda Bàsica que faça impossible ensorrar tantes i tantes famílies que estan en un ai al cor sense saber què passarà amb la seua vida en general i amb la seua hipoteca en particular. Una assignació suficient per tal que cada persona puga viure dignament. Aquesta renda hauria de ser el camí per tal de fer possible el desenvolupament de treballs de proximitat que tiren endavant les economies locals i que facen realitat la relocalització de la producció útil, tot complementat amb una augment significatiu dels recursos municipals, que descentralitze l’economia.

Amb la consecució d’aquestes dues propostes, el treball serà vist com un mitjà i no com una angoixosa finalitat. S’hi potenciarà l’autosuficiència en el marc de les possibilitats de cada persona i de cada comunitat. A partir de la qual cosa, donarem pas a una distinta concepció de l’economia i de la societat. Ja no es produirà tant allò que es vol imposar al mercat, sinó que començarem a trobar les alternatives al sistema actual a través de noves fórmules sostenibles. La relocalització de l’agricultura i la proximitat de la producció al consum suposarà inequívocament uns avantatges ecològics significatius. Una part important de la nostra responsabilitat en l’escalfament global es reduirà notablement. La nostra salut física i mental ho notarà diàfanament. L’equilibri ecològic tornarà a ser una realitat plausible.

Així mateix, haurem de reconvertir els dos sectors més enfonsats i negatius del sistema actual, la construcció de més habitatges desocupats i la fabricació de tants automòbils innecessaris. Amb tres milions de pisos buits ja n’hi ha prou. El que cal és posar-los en el mercat a preus justos i bàsicament en règim de lloguer assequible. El jovent necessita emancipar-se d’una punyetera vegada i viure la seua vida sense dilacions. I quan calga construir més habitatges, que es faça amb principis ètics públics no especulatius. I pel que fa a la indústria de vehicles privats, amb l’aturada de vendes del darrer mes de desembre, per sota del 50%, ens indica que s’ha de buscar una alternativa: que l’estat recol·loque la mà d’obra sobrant en la producció de més transport públic i col·lectiu, que en aquest camp s’ha de fer tant encara ...

I per últim (en aquest cas molt més important), no pot haver cap canvi efectiu global si no toquem el que és la mare dels ous: la banca. Caldrà recordar-li al govern que si els diners públics (més de 250.000 milions d’€ estan servint per a què les entitats bancàries no s’enfonsen, amb l’excusa que, en la pràctica, són de tothom, doncs, que això siga una realitat al 100% per 100%: nacionalitzem la banca per tal de fer-ne un ús social de debò i de veres.

Voro Torrijos i Tàrrega
Els Verds del País Valencià

CINISME ESPECULATIU DEL PSOE D’ALDAIA
Nota de premsa d’Els Verds d’Aldaia

Davant la idea del PSOE d’Aldaia de contemplar dins del proper PGOU la requalificació de terres pertanyents a l’horta fins ara protegida, Els Verds volem fer les següents consideracions i propostes:

1. Volem posar de relleu el cinisme que representa la consigna llençada pel PSOE als mitjans de comunicació en què volen practicar un “urbanisme per a salvar l’horta”. Aquesta proposta és tan contradictòria com absurda, que arriba a llindar amb els límits de l’esquizofrènia política més barroera.

2. Si el que el PSOE vol és evitar la pressió urbanística sobre l’horta, el que ha de fer és treure’s del cap aquesta desastrosa idea i seguir les propostes dels grups ecologistes i dels moviments socials que varen signar la ILP PER L’HORTA i que avalaven amb 118.000 signatures una altra idea, però en aquest cas amb visió veritablement sostenible, que defensa la contemplació de l’horta com a espai natural a conservar i a recuperar des de plantejaments ecològicament productius i no caure en l’especulació urbanística pura i dura que ens proposa ara el PSOE d’Aldaia.

3. Denunciem aquest atreviment, que no té parangó en la història local i només pot ser comparable a les polítiques de la dreta dutes a terme fins ara. Resulta vergonyós la falta de coratge per a reconèixer que el que pretenen és, ni més ni menys, el mateix que ha plantejat el PP amb el seu pla d’acció territorial (PAT). És un insult a la intel·ligència criticar les maniobres de la dreta contra l’horta i, en la pràctica, fer el mateix que es critica. Fins i tot el fals i enganós llenguatge és similar: mantenir l’activitat econòmica agrícola, conservar un espai vital, delimitar la superfície que quedarà realment protegida ... sense cap tipus de projecte ni, per suposat, sense dedicar ni un duro al tema, entre altres coses, perquè no en tenen ni per a pipes. Però, fent irreversible la destrucció d’un part de les millors terres del terme municipal.

4. Posem de manifest que tota aquesta pretesa maniobra posa en evidència la forta fam immobiliària d’un ajuntament que està en la ruïna més absoluta per culpa de la gestió desastrosa i irresponsable d’un partit que no coneix altra solució per als seus problemes econòmics que la requalificació de les millors terres d’horta per posar-les en mans de l’especulació urbanística, sota la premissa de “la terra per a qui la pague millor” i de pas quedar-se amb unes quantes fanecades per a pal·liar el crònic dèficit municipal.

5. Denunciem l’agressió que aqueixa proposta significa per a terres considerades fins ara com a “sòl agrícola protegit”, una figura legal consagrada pels mateixos que pretenen ara cementar-ne una part i destruir el conjunt valuós que suposa aquest espai, englobat dins d’un dels 6 espais més productius i irrepetibles de tota Europa.

6. Reclamem als poders públics, i en especial al municipal, la conservació de tota l’horta periurbana per a l’ús agrícola, la seua protecció definitiva i la inversió necessària per tal de fer-la productiva a curt termini i així poder caminar cap a uns Sostenibilitat de debò, que significa proximitat, seguretat i sobirania alimentària, reducció de la contaminació que implica l’actual producció i distribució de productes agrícoles, conservació del medi natural i de la qualitat de vida que aporta, manteniment d’un espai bàsic per al futur de les pròximes generacions.


Voro Torrijos i Tàrrega
Els Verds d’Aldaia

EL PAT: ENGANYIFA I ULTIMÀTUM A L’HORTA

L’any 2006, el senyor Camps (–de–golf?) anuncià un Pla d’Acció Territorial (PAT), amb la intenció –deia– de protegir l’Horta de València. Sense pèls a la llengua, ens advertia que, de 63.000 ha d’Horta, se’n classificarien 9000, susceptibles de protecció. El PP es felicitava perquè ens permetia la possibilitat de gaudir d’un ridícul 14% d’Horta, mentre que deixava tot l’altre 86% en guaret immobiliari per a l’especulació urbanística, com déu mana!.

Dos anys després, escenifiquen quatre jornades participatives: a Foios, Montcada, Aldaia i València. Tot i ser NO vinculants i haver de passar per l’adreçador, m’hi vaig inscriure, a les d’Aldaia. La cosa anà així: molta menys assistència de la prevista (150 places); intent de presentació a càrrec d’un dinamitzador de grups que no sabé respondre per què no hi havia ningú de l’administració que donara la cara i presidira aquest muntatge de manipulació de masses; esbroncada d’una bona part del públic (llevat, és clar, de l’afiliació pepera –preparada per desmuntar propostes incòmodes– i de l’afiliació psoera, perplexa i delitosa de l’espectacle); grups de treball per a recollir idees, això sí, acceptades per consens, a fi que les crítiques perderen validesa i assemblea de conclusions, en acabar. Així, durant dos dies i, en cada sessió, el nombre de persones minvant. Total, un procés fallit amb falta de rigor democràtic, que ha deixat fora col·lectius importants i amb un dirigisme que intenta fagocitar el discurs dels moviments socials i sindicals.

Encara que la Conselleria de Mig Ambient, Aigua per a tots, Urbanisme il·limitat i Habitatge inaccessible s’esforce a evitar que la veritat estropege el seu projecte, el PAT és una quasi perfecta enganyifa.

Precisament, quan la majoria de la població valenciana –segons les enquestes– desitja retrobar-se amb l’espai insubstituïble que representa l’Horta, amb els seus valors històrics, paisatgístics i agrícoles, el PP es trau de la mànega una proposta, que no es pot descontextualitzar de la dèria urbanitzadora existent.

Mal que ens vulguen engalipar amb un projecte aparentment seductor, no oblidem que es presenta a canvi de l’acceptació del soterrament de la majoria de les terres productives de la comarca. I no se’n podem refiar, ara, d’un PP que es burlà de les 117.000 persones que signàrem la ILP Per l’Horta, tot rebutjant-la un 14 de novembre de 2001 a les Corts Valencianes.

Però anem al gra, el PAT és mutilador perquè accepta l’avanç desgavellat de la destrucció dels millors espais de l’Horta periurbana. No aporta normes ni elements de protecció directa i efectiva. Ni cap fórmula per a obligar els ajuntaments a prendre decisions d’urgència per a protegir el terreny, tot permetent-los requalificacions de milers de fanecades pertot arreu.

El pla, recomana, aconsella, proposa ... però res més. Per tant, no s’implica realment amb el territori, ni analitza la responsabilitat dels ajuntaments i les promotores; oculta contradiccions amb projectes urbanístics que la mateixa generalitat avala i no és un instrument jurídic vinculant. Es tracta d’un pla irreal sense cap partida pressupostària. Tot és virtual. Mentrestant, el temps passa i l’horta desapareix impunement.

Per altra banda, accepta la destrucció permanent amb moltes infraestructures (AVE, Via Parc Nord, III cinturó ...) que actuen com un cavall d’Àtila, perquè tot el que l’envolta perd el seu valor natural (o, per desgràcia, guanya valor especulatiu).

Així mateix, permet devastadors projectes (a Torrent, el Nou Mil·lenni a Catarroja, a l’Horta de Vera i un llarg etc. –amb el PP o el PSOE implicats com a culpables directes o indirectes–), però això sí, el pla ens proposa –segons interpretació generalitzada– convertir l'Horta en una mena de parc temàtic on podrem anar a passar el dia en alqueries–hotels, observar els llauradors i les llauradores des de còmodes miradors i passejar els gossos pels camps sembrats.

Cal una protecció total amb una moratòria immediata que afecte tots els Plans Generals d’Ordenació Urbana de la comarca. Si no fem quelcom, com diu La Unió de Llauradors i Ramaders, l’agricultura actual a l’Horta no durarà més de 15 anys. Només una política que trenque aquesta dinàmica farà que no desaparega. És urgent una optimització econòmica dels productes i una reconversió ecològica que incrementarà el seu valor, així com l’estabilitat en la producció, distribució i venda, garantida per l’administració local i autonòmica.

Per això, hem de reguanyar, poble a poble, el sentit comú suficient que salve l’Horta d’una mort anunciada. I no serà possible mentre no entenguem que la Sostenibilitat i el futur del País passa inexorablement per revitalitzar l’Horta: assolint màximes quotes d’autosuficiència alimentària, creant milers de llocs de treball i obtenint una millor qualitat de vida amb una alimentació ecològica de proximitat i la recuperació d’una cultura que s’està perdent al mateix ritme que desapareix cada pam de terra.

Voro Torrijos i Tàrrega

TANQUEM LES NUCLEARS!

Per molt que vulguen dissimular els perills que ens persegueixen per l’existència de les nuclears, sembla que no s’ho acaben de pair els mitjans ni els tertulians ni els empresaris del sector, si tenim en compte els desajusts ocorreguts en les darreres setmanes. Les quatre nuclears que tenim a Ascó, Vandellòs i Cofrents són notícia constant i no pels premis d’eficiència i seguretat aconseguits, sinó per tot el contrari. L’opacitat i el secretisme són el seu estil natural de funcionament i com si res. Quina vergonya!.

En el rànquing d’incidències, Vandellòs II ja n’ha tingut set enguany, Cofrents si fa no fa les mateixes, i Ascó va obtenir el 2007 la medalla d’or de la bogeria nuclear amb 24 avaries i altres incidents declarats al CNS. Són els líders en problemes a les centrals nuclears i encara hi ha caracollons que confien a ampliar el termini de funcionament i fins i tot que se’n plantegen la construcció de noves.

Si ens atenem a l’edat de les centrals, resulta que totes ja estan fora del temps útil que ens varen dir en el seu moment. Els vint anys d’operativitat estan ultrapassats per Ascó I (26), Cofrents (24), Ascó II (23) i Vandellòs (21). Que no ens vulguen ara vendre la moto que amb uns quans reajustaments, amb una mica de planxa i pintura, poden ampliar el permís d’activitat, perquè si fem cas del sentit comú, a partir d’ara és quan encara poden tenir moltes més incidències, ja que tots els seus mecanismes i circuits estan més desgastats i, per tant, són més vulnerables, per la qual cosa ningú no pot negar que els problemes aniran en augment, en els propers anys.

Així mateix, segons una recent enquesta sobre l’acceptació de les centrals nuclears, el rebuig de la població cap a aquesta manera de produir energia, continua sent molt important, tot i la manipulació dels mitjans. Un 60% de la ciutadania la refusa, davant un 20% i escaig que encara n’és partidària.

Per altra banda, el primer govern de Zapatero pujà al poder amb la promesa del tancament de tots els enginys atòmics durant aquella legislatura. S’entén, per tant, que n’hi havia i n’hi ha, de manera suficientment contrastada, una alternativa fefaent, propugnada durant molts anys pel moviment ecologista. A què esperen a posar-la en marxa?.

Amb les dades en la mà: la repetició d’incidents perillosos, la inseguretat i ocultació informativa, l’envelliment i la caducitat de les instal·lacions, la ferma voluntat popular i les reiterades promeses electorals dels governants haurien de ser més que suficients per tal planificar, a curt termini, però d’una vegada definitiva, el tancament de totes i cada una de les centrals nuclears. I mentrestant, la retirada indefugible de les llicències de funcionament a aquelles que més se n’han significat en la incompetència de la gestió i en la falsedat d’informació. Ja n’hi ha prou! No pot ser que per guanyar més els de sempre, la majoria ens hàgem de sentir amb una indefensió permanent tan injusta com innecessària.

Voro Torrijos i Tàrrega

COMPROMÍS DE REBAIXES !

Arriba l’estiu i el termòmetre polític a l’esquerra del PSOE s’ha disparat amb actuacions realment escandaloses. Sembla que és el moment idoni per a perpetrar qualsevol malifeta. Les rebaixes polítiques han començat i a ningú no ens han preguntat. Mai no hauria cregut –o més aïnes volgut– que el trencament del Compromís pel País Valencià es produiria, ni tampoc d’aquesta manera tan miserable. M’incloc en el grup de persones que pensàvem que l’ètica política encara existia o que es mantenia en uns límits mínims que s’han ultrapassat per dalt del cap. L’espectacle té difícil parangó en la història de les coalicions.
Això de trencar un pacte sense que una part dels partits signataris del qual hagen pogut dir la seua, resulta increïble i d’una categoria moral soterrada en les entranyes del despropòsit. Quan Bloc i Iniciativa (i el simulacre virtual verd que els acompanya) aposten per pegar un colp d’estat contra les forces polítiques que els han servit de base s’estan fent una mena d’eutanàsia lenta, però segura. Els resultats electorals de les generals passades ho corroboren: el misèrrim 1% obtingut demostra que el camí encetat naix fracassat. I no valen cecs anàlisis triomfalistes quan resulta que han perdut fins a la camisa política i han fet el ridícul més gran de la seua història electoral.
Si alguns pensen que tot val en política estan molt equivocats, si creuen que amb mètodes tan antidemocràtics com els emprats ens van a enganyar, van errats. S’han tirat a una piscina sense aigua, però allò més lamentable és el futur que es dibuixa amb la pèrdua de la confiança –i en conseqüència del vot–, de tota aquella gent que havia cregut en una possibilitat de canvi a partir del Compromís pel País Valencià. El bipartidisme es consolida pas a pas i l’esquerra es desil·lusiona per culpa de fets com els ocorreguts. Potser ara, uns quants tenen el protagonisme que esperaven, però passaran a la història amb la càrrega d’haver destruït l’esperança d’un bon grapat de persones que sí que s’havien compromés amb un País Valencià verd, d’esquerres i sense complexos.
A partir d’ara caldrà buscar nous camins i, amb tota seguretat, a partir del zero electoral, perquè, amb aquest precedent, les faves estan comptades. Potser, començar des del principi, siga una teràpia necessària per tal de superar algunes castes dirigents que no ens mereixen o que ens consideren com a súbdits, després d’haver-nos demostrat la fal·làcia del seu compromís.

Voro Torrijos i Tàrrega

LA TORTURA ANIMAL A ALDAIA

Amb l’excusa de les festes locals, Aldaia contribueix, una vegada més, al maltractament (com una forma més de tortura) dels animals. Es tracta de l’activitat anomenada “Tir i Arrossegament”, realitzada des de fa alguns anys al Barranquet, en la qual una colla de cavalls són utilitzats per a fer demostracions de la seua força bruta, en una sèrie de pràctiques totalment innecessàries en els temps que corren.

No sabem si en realitat aquestes proves violentes practicades sobre uns pobres i indefensos animals, faran o no gaudir els pocs espectadors i organitzadors que aglutinen, o bé serviran per a catalitzar els seus impulsos agressius i desviar-los d’altres animals més pròxims i racionals, o pel contrari els ajudaran a estimular les seues inclinacions sàdiques cap a les persones que els envolten. No ho sabem certament, tot i que les apostes substancioses que s’hi realitzen els han fet arribar a les mans més d’una vegada. Però, el que si podem afirmar és que els reprovem aquestes pràctiques d’una manera contundent, des de la nostra ètica ecologista.

De tota manera, una cosa és clara: el fet de carregar els cavalls amb un pes superior al doble del propi animal –i que en alguns casos el fan recaure en exemplars d’avançada edat–, amb la possibilitat de danyar-los greument amb lesions musculars, no deixa de ser una impressionant barbaritat impròpia d’unes festes locals. I en conseqüència, el que resulta més inversemblant és veure com aquestos fets succeeixen en poblacions com la nostra, i amb el vistiplau de les autoritats municipals.

La ciència ens ensenya que els animals (els mamífers com a mínim) tenen un sistema nerviós del mateix tipus que el nostre. No podem dubtar que els animals senten plaer i dolor, i que també són capaços de plantejar-se expectatives i d’experimentar por, avorriment, excitació, etc. En resum, són sens dubte éssers sensibles. Per això, excloure els animals de l’univers moral, o degradar-los a objectes de segona categoria, amb l’únic pretext que no pertanyen a l’espècie humana, és tan arbitrari com l’exclusió o degradació dels negres amb el pretext de la seua raça o de les dones amb el pretext del seu sexe.

Per a més informació, direm que el fet de produir maltractaments i agressions físiques o psíquiques als animals, constitueix una infracció qualificada de molt greu al Títol VIII, article 25, punt 3, apartat b, de la llei 4/1994, de 8 de Juliol de la G.V. sobre la Protecció dels Animals.

Per tant, i en conclusió, cal que els regidors i les regidores municipals d’Aldaia mediten detingudament sobre tot el que, de manera resumida, s’ha exposat adés, per tal que en prenguen la lliçó corresponent i que, com a resultat, eliminen el “Tir i Arrossegament” (i d’altres manifestacions que se’n puguen arribar a donar de similars, com per exemple la festa contra “les vaquilles” al Barri del Crist), de les activitats realitzades a Aldaia. Així mateix, demanem que es contemple la redacció d’una ordenança municipal que elimine qualsevol pràctica que comporte maltracte i tortura animal; que es promoga un Pla per l’educació en els valors animalístics; que es declare Aldaia terme municipal de protecció animal, perquè una tradició basada en la tortura dels animals és una injustícia que solament alimenta la crueltat, ja que la tortura, ni és diversió ni és cultura!.

VORO TORRIJOS I TÀRREGA

MILLOR ELS PASSOS VIANANTS ELEVATS
QUE ELS GUALS SONORS (BADENES)

Una vegada més, la solució aportada pel govern municipal per tal de reduir la velocitat dels vehicles motoritzats, està resultant tan desafortunada com inadequada. Els problemes que estan generant les bandes sonores són sobradament coneguts. Es tracta d’un element desaconsellat en tots els projectes de moderació de velocitat, que provoca el rebuig tant del veïnat com de les persones conductores.

És cert que aquestes bandes fan reduir la velocitat dràsticament. Si es passa a més de 10 Km/h, fins i tot pot produir danys als mateixos vehicles, la qual cosa fa que la mesura no siga d’allò més correcta, ja que, si per aconseguir un objectiu s’han de provocar altres problemes innecessaris –als amortidors i a les persones–, alguna cosa no va bé. O millor dit, per als tallers mecànics, sí. Tot i això, la legislació sobre el tema diu que no es poden posar obstacles als vehicles que els puguen provocar danys, com és aquest cas.

Per altra banda, el soroll que produeix al veïnat que viu al costat de les bandes sonores, resulta molt desagradable i perjudicial per a la seua salut. Així mateix, aquestes bandes, com a element aïllat i aplicat a qualsevol carrer i situació, fa que la política de seguretat vianant a Aldaia siga pobra i poc meditada, això sí, la més econòmica possible.

Cada situació necessita d’una solució diferent. Les rodalies dels centres educatius han de contemplar plans de seguretat viària molt més complexos que unes simples bandes sonores i algun policia municipal. Cal ampliar les voreres, crear espais d’espera i de protecció amb baranes, senyals de trànsit on calga, eliminar els aparcaments a l’interior dels col·legis, etc. I passos vianants elevats per tota la població, que es connecten a les voreres i faciliten la seguretat i la comoditat tant a les persones amb mobilitat reduïda, a la gent gran i a la menuda. Però, per a fer tot açò, cal més inversió i una política urbanística més democràtica.

Voro Torrijos i Tàrrega

PER UN ÚS DEMOCRÀTIC

DELS PANELLS INFORMATIUS!

Pel que es veu, els únics espais legals on es pot posar propaganda als carrers d’Aldaia estan monopolitzats per l’ajuntament i amb un ús deplorable. Si allò que s’hi anuncia són activitats locals, en certa manera ens sembla explicable, però allò que no té cap justificació és la utilització d’aquestes finestres públiques per a continguts forans, com es veu a la fotografia, que anuncien pertot arreu una activitat gens sostenible com és el circuit de velocitat per a vehicles motoritzats i que, per a més inri, una vegada caducat l’esdeveniment que assenyala el cartell, es manté setmanes després.

Així mateix, resulta menys acceptable encara emprar aquestos panells per a altres anunciants privats, com s’ha fet també, darrerament, amb certes activitats circenses de les quals més val no parlar-ne.

Ens sembla que aquestos espais haurien de ser d’utilització exclusivament pública, local i no només monopoli de l’ajuntament. Les associacions locals, els sindicats i els partits, de manera ordenada i en base a un repartiment just, també haurien de fer-ne ús. Si són els únics llocs públics amb què es compta per imposició arbitrària –i contrària a la llibertat d’expressió– de l’actual govern municipal, utilitzem-los de manera democràtica i no en funció de l’economia de mercat o del monopoli de l’aparell de propaganda del govern municipal.

Voro Torrijos

SÍ AL CENTRE D’ESPECIALITATS D’ALDAIA

NO A LA PRIVATITZACIÓ

DE LA SANITAT PÚBLICA

La sanitat pública de qualitat ha sigut la base fonamental per al desenvolupament de l’Estat del Benestar i és un dels pilars per a assegurar la solidaritat i l’equitat social.

En els últims anys patim una campanya generalitzada per a desprestigiar i desmantellar els sistemes públics de salut, que vol privatitzar-los i que hi busca una oportunitat de negoci. Aquest fenomen està avançant principalment en les CCAA governades pel PP, on tracten de convéncer l’opinió pública que les ineficiències i els problemes de funcionament del sistema sanitari es poden solucionar amb noves formes de gestió empresarial, quan en realitat busquen reduir despeses, la qual cosa empitjora la qualitat de l’atenció sanitària i facilita la privatització.

Al País Valencià, el govern del Partit Popular incompleix de forma reiterada els seus propis plans i pressupostos sanitaris, que fa que ocupem un dels últims llocs de totes les CCAA en dotacions de recursos. El sistema públic de salut presenta deficiències de tal envergadura que es pot dir que és en les famílies on recau l’enorme esforç de les cures que requereixen les més de 40.000 persones dependents, a causa d’una malaltia mental greu, sense que Benestar Social haja començat a posar en marxa la Llei de Dependència.

La falta d’interés polític per la sanitat pública es concreta en la massificació i en les llistes d’espera per a intervencions quirúrgiques, per a les consultes d’especialistes, les proves diagnòstiques i, més recentment, per als medicina general i pediatria. El PP acumula incompliments en centres d’especialitats, en hospitals de dia, en unitats d’atenció domiciliària, en llits d’hospitals, en centres de rehabilitació... i la privatització no fa més que agreujar la situació ja de per si roïna, perquè per a generar beneficis econòmics ha de ser a base de l’escassa dotació de personal i de mitjans. I tot això, des d’una política de premeditat descrèdit de la sanitat pública, que busca aconseguir un suport ciutadà a la privatització.

El PP va començar l’experiència amb Zaplana l’any 1999 a la Ribera i s’està ampliat a altres àrees com Dénia i Elx–Crevillent. Per a rematar el procés de privatitzacions, el nou hospital comarcal de Manises, on estarem adscrits els veïns i les veïnes d’Aldaia i del Barri del Crist, i on ens obligaran a anar en una futura organització del servei. L’empresa adjudicatària és SANITAS, el principal objectiu de la qual és aconseguir beneficis i, com és lògic, només en podran obtindre reduint sous i serveis, cosa que acabarà repercutint en la qualitat de l’assistència.

Encara hi som a temps de salvar un Sistema Sanitari que està valorat entre els millors del món per la qualitat dels seus serveis i, sobretot, pel seu caràcter universal, gratuït i solidari. Per això, fem un crida a la mobilització a tota la ciutadania i als treballadors i treballadores de Sanitat a la mobilització en la seua defensa, alhora que exigim la gestió pública i el manteniment a Aldaia del centre d’especialitats.

SALVEM ELS PINS DE L'ESTACIÓ!

No podem permetre que eliminen aquestos arbres!

El govern municipal i RENFE tenen en projecte la remodelació del pas vianant subterrani a l’altura de l’estació, amb la intenció de reduir-ne els graus del pendent –digne del guinnes o d’una cursa d’obstacles– i de fer-hi una rampa més assequible. Per la qual cosa, la pujada serà tres vegades més llarga i s’haurà de construir gairebé en forma de caragol amb 360 o . Tot seria normal, si en principi s’accepten les conseqüències d’aquesta actuació urbanística, com ara, l’eliminació dels grans arbres que hi ha en aquest espai actualment, sense determinar-ne la reubicació o, el que suposa, en el fons, aquesta remodelació: l’ajornament sine die de la promesa de soterrament de les vies del tren.

Una vegada més, veiem vindre l’estafa electoral del PSPV-PSOE, quan es planifica una actuació urbanística com aquesta que, amb l’ampliació de l’estació per a la construcció d’un nou edifici per a un bar, ens fa dubtar de la seriositat dels seus projectes i de l’efectivitat de les seues gestions. Ausades que el PSOE a Madrid i el PSPV a Aldaia han tingut temps –amb Zapatero a la Moncloa– per tal de negociar i dur a terme el definitiu soterrament de les vies del tren!. Quina llàstima de promeses malbaratades! És possible que no hagen pensat en la factura electoral que això pot comportar?. Alerta a la dreta local que creix com l’escuma –encara que sense fer ni un brot–, però que està a punt de desplaçar un PSPV–PSOE captiu de rutines, mancat d’imaginació i pletòric de prepotències.

Si el govern municipal no vol perdre la poca credibilitat que li queda, cal que actue de manera conseqüent. Si vol millorar l’accessibilitat vianant, que la millore, però que no elimine un dels espais verds més emblemàtics i atractius que tenim en l’actualitat. I per això, pensem que aquestos arbres haurien de ser declarats patrimoni natural d’Aldaia i donar-los la protecció que els correspon. I si de veres volen que la ciutadania confie en les seues promeses electorals, que diguen –i prompte– quin és el calendari per al soterrament de les vies del tren, a complir en aquesta legislatura. Que els programes electorals són per complir-los!.

Voro Torrijos i Tàrrega

MENYS DÈRIA IMMOBILIÀRIA I MÉS HORTA!

No hi ha cap mena de dubte quant fa als grans temes econòmics: les dues cares –dures?–, que formen part de la mateixa moneda, hi estan d’acord, o dit amb paraules cèlebres: tanto monta (PP), monta tanto (PSOE), i com sempre, al llom d’una ciutadania castigada per la imposició d’un bipartidisme molt ben arrelat en les restauracions borbòniques dels dos segles anteriors.

Un bon exemple d’aquesta visió monolítica el trobem davant l’anomenada crisi o desacceleració econòmica que ara comença, la causant de la qual sembla ser la davallada del sector immobiliari. ¿Que ja era hora, no?. ¿O pensaven que tot són flors i violes i que anaven a continuar fins a l’infinit? Si fos per ells, segur que seguirien construint, sense solta ni volta, mentre quedava un pam de terra per cementar. ¿És possible que aquesta dèria responga a la falta d’imaginació? ¿O tal vegada siga el resultat d’un trauma infantil no resolt? El ben cert és que encara segueixen jugant impàvids i sense complexos a una barreja de l’exin castillos i del monopoli. Potser fóra més encertat pensar en l’enfilat d’interessos creats en el sector, i tot allò que l’envolta: llicències, impostos, diners negres, moviment de capitals, inversions especulatives, crèdits bancaris ... que resulten molt difícils de desmantellar. I pel que sembla, de dissimular. Cada vegada són més els alts càrrecs que passen –sense vergonya– de la política a l’empresa privada en sectors claus per a l’economia, siga l’immobiliari, l’energètic o les comunicacions.

La qüestió és que els polítics de la moneda que parlàvem adés –que dóna suport a un pensament únic que cal desemmascarar i denunciar–, ja no saben com fer-s’ho per tal d’ajudar el sector de l’atovó, i qualsevol fórmula els sembla vàlida. A hores d’ara, que és públic i notori l’existència de més de 300.000 vivendes deshabitades al País Valencià, per a què en volem més? Encara que ens vulguen engalipar, tot dient-nos que és per fer un servei a la ciutadania, la qüestió no s’ajusta a la realitat. M’explique: ara que per fi tenim a l’abast la possibilitat de frenar aqueixa obsessió malaltissa de créixer com un càncer a qualsevol preu; ara que podem decretar una moratòria contra la destrucció de l’horta periurbana que ens queda, resulta que, els de sempre, aproven al parlament una proposició que reclama la construcció de noves vivendes, en aquest cas, de protecció oficial (VPO). Subtil manera de voler-nos enredrar i d’imposar-nos una economia de mercat que acaba encarnant maneres dictatorials contràries als drets d’una democràcia.

Davant d’una proposta tan desgavellada i enganyosa, ¿no fóra millor activar de debò i de veres el lloguer dels habitatges buits a preus justos i amb seguretat per a llogadors i llogaters? I, alhora, ¿per què no aplicar mesures més valentes que faciliten l’emancipació juvenil d’una vegada per sempre? I com a proposta alternativa i realista, ¿no tocaria ja la reconversió del sector de la rajola en alguna cosa més sostenible i rendible socialment, com ara la producció d’aliments ecològics de proximitat (que garantesquen la seguretat alimentària i eviten la producció de CO2) en els llocs on pensaven construir?; que s’aprofités aquesta mà d’obra per donar vida i producció no especulativa a un espai que fa lustres hauria d’haver estat declarat paratge natural (no oblidem que l’horta valenciana encara és una de les 6 més valuoses de tot Europa) i s’evités que tota aquesta allau de persones es convertesquen en assídues de les oficines de col·locació?. Sembla que les respostes són òbvies, però ¿quan tindrem uns polítics a l’altura de les circumstàncies?. Ara és el moment de demostrar-ho!.

Voro Torrijos i Tàrrega

A ALDAIA, MANEN ELS COTXES!

Una grua ocupa una vorera. Quina ironia!

No fa ni un any, s’inaugurava, a bombo i platerets, el carrer paral·lel al barranquet de la Saleta i ja hem pogut observar que l’accessibilitat vianant a Aldaia –venuda com a dogma de fe–, s’ha convertit en fum d’encenalls. M’explique. És cert que s’ha modernitzat un carrer que feia anys que ho demanava a crits però, comptat i debatut, la proclamada accessibilitat per a les persones vianants esdevé virtual si, al remat, els cotxes hi poden fer i desfer al seu aire sense impediments.

Segons sembla, el disseny urbanístic que s’hi ha aplicat no és tan eficient com les autoritats municipals s’imaginaven: els automòbils poden campar al seu aire sense cap dificultat. Tota la inversió realitzada se’n va en orris si tenim en compte els resultats reals aconseguits, ja que el projecte dut a terme no ha servit per a fer possible l’accessibilitat vianant, simplement perquè està sent negada per una realitat contundent: els cotxes poden seguir aplicant la llei del més fort. El veïnat ho està comprovant cada dia: els passos vianants ocupats per cotxes aparcats, que se situen en les rampes per a caminants; la invasió motoritzada de les voreres i de l’interior del parc de la Plaça de la Cultura; aparcaments en doble fila i en zona groga; velocitats incontrolades, etc. I tot açò amb la major de les impunitats. La policia municipal, en les escasses ocasions que transita pel barri, mira cap a un altre costat, la qual cosa ens confirma que, als nostres carrers, manen més els cotxes que els simples vianants.

Solucions, n’hi ha i molt variades. Cal modernitzar ecològicament els dissenys urbanístics i aportar-hi tècniques dissuasòries, com els obstacles per a què els vehicles no puguen aparcar on no toca, la sinuositat dels trajectes, els passos vianants elevats connectats a les voreres i altres mesures de solvència demostrada. I tot això acompanyat del compliment de les ordenances municipals en la matèria. Potser davant les properes eleccions ens facen una mica més de cas. O, com a mínim, intentaran fer-nos-ho creure.

Voro Torrijos i Tàrrega

ELS PERILLS DE LA TELEFONIA MÒBIL

El fenomen de la telefonia mòbil s’ha instal·lat en la societat actual d’una manera ràpida i irrefrenable. En cosa de deu anys, hem passat del gairebé no-res a l’eclosió total del telèfon mòbil. De sobte, s’ha convertit en un article de consum, que ha superat totes les previsions de vendes. A l’Estat Espanyol, la majoria de la població ja en té, és a dir, que més de 40 milions de persones s’han incorporat en un temps rècord a una moda que s’ha estés a 1000 milions per tot el planeta.

Si fa uns lustres es va destapar a l’opinió pública la problemàtica existent amb tot allò relacionat amb els camps electromagnètics produïts per les torres i els cables d’alta tensió, sobre els quals es van descobrir tota una sèrie d’efectes nocius, ara, el problema podria multiplicar-se de manera colossal per la possible sinergia de tots els aparells que utilitzen radiacions no ionitzants, com ara, la gran quantitat de fòtils domèstics amb què es desenvolupa diàriament l’automatisme tecnològic casolà: ordinadors, forns microones, ràdios despertadors, electrodomèstics en general... que completats per la telefonia mòbil i les antenes que serveixen de repetidores dels senyals, ens menen cap a un futur potencialment perillós, o si més no, molt incert quant fa a les conseqüències en la salut humana i en el medi ambient.

L’ELECTROPOL·LUCIÓ

Aquest concepte fa referència a un ampli camp d’energies invisibles, però contaminants, procedents de la massiva introducció d’aparells d’ús comú i diari en les nostres llars i llocs de treball, com els que hem citat adés, i que estan produint uns efectes en els organismes humans, cada vegada més clars i demostrables.

La telefonia mòbil moderna utilitza sistemes de microones digitals (GSM), que emeten radiacions no ionitzants i que, a diferència de les ionitzants (com per exemple les nuclears, responsables de la destrucció directa de les cèl·lules), tenen efectes sobre la salut d’una manera més lenta, és a dir, a llarg termini, tot i que quan parlem dels repetidors instal·lats a les teulades, el perill és més fort, ja que la seua potència pot assolir una freqüència tan alta (fins als 300 GHZ), que s’aproxima a la de les radiacions ionitzants.

Les 35.000 antenes repetidores que funcionen a l’Estat Espanyol, estan emetent radiacions les 24 hores del dia sense parar, i cobreixen la major part de la nostra geografia urbana com una mena d’invasió silenciosa sobre els nostres propis caps.

LA NOSTRA SALUT AMENAÇADA

Les persones usuàries dels telèfons mòbils no estan informades de la potència amb què emet el seu aparell, ni dels perills sobre la seua salut, ni del temps màxim d’exposició, ni a quina distància hauria de mantenir l’antena de la seua oïda o de l’escalfament (fins a 2 graus) que pot produir sobre el còrtex cerebral. No se l’adverteix que no ha de trucar de dins d’un vehicle o d’un lloc tancat, ni de les possibles interferències a aparells com marcapassos, etc.

En experiments realitzats en llocs tan dispars com la Facultat de Biològiques de València, l’Institut del Càncer de Sidney, o l’Institut de Bioelectromagnetisme de la Universitat d’Alcalà d’Henares (1), s’han descobert importants alteracions en els organismes animals analitzats, a partir de les radiacions electromagnètiques, fins al punt de constatar-ne un important deteriorament de la salut: els símptomes poden començar amb mals de cap o pesadesa, i després, segons cada cas, pot continuar amb depressions, estrés o insomni i, fins i tot, arribar a produir efectes més greus com la pèrdua de memòria, la malaltia d’Alzhèimer, asma, tumors cerebrals, augment del risc de càncer i de leucèmia i el perjudici sobre el sistema immunològic, amb la disminució de les defenses naturals del cos davant qualsevol malaltia, que la pot fer aparèixer pel punt més dèbil de la persona, o reforçar-ne d’altres tipus en estat latent.

Comptat i debatut, cada vegada són més les incògnites que es presenten davant les conseqüències de l’electropol·lució. De fet, les companyies d’assegurances estan reaccionant, davant els dubtes, amb l’exclusió de cobertures pels riscs de les radiacions electromagnètiques. O, com a exemple de l’abast que ha assolit el tema, més alarmants ens resultaran encara unes declaracions del mateix ministre alemany de comunicacions (S. Bosch), quan afirmava que “les acalorades discussions sobre l’energia nuclear és possible que ens semblen una suau brisa en comparació amb el que ens va a representar el tema de les xarxes de repetidors de telefonia mòbil”

ASPECTES LEGALS

Ara per ara, no existeix, a l’estat espanyol, una normativa coherent i homogènia sobre telefonia mòbil, Per altra banda, els estudis mèdics que s’estan realitzant per part d’organismes internacionals (OMS) o Europeus (UE), no han estat capaços de manifestar resultats definitius, tot i que ja han passat més de 15 anys des dels seus inicis, la qual cosa no és normal en les seues actuacions. No obstant això, a la Gran Bretanya, el Ministeri de Sanitat ja fa anys que va que “no és possible afirmar que l’exposició a radiofreqüències (derivades de la telefonia mòbil) a nivells inferiors als establerts en les normes de seguretat nacionals, no tinguen cap efecte potencial advers sobre la salut, i que els buits en el seu coneixement són suficients per tal de justificar UNA POLÍTICA DE PRECAUCIÓ”(2).

Per la seua banda, altres països com Noruega ja fa anys que van prohibir la instal·lació d’antenes a les escoles, o com el cas d’Austràlia, n’han marcat una distància superior als 500 metres dels centres escolars. Podem dir que la implantació de la telefonia mòbil i dels repetidors s’ha realitzat a l’estil dels fets consumats, tot i aprofitant-se de la desregulació existent i del desconeixement de la majoria de la població. Malgrat això, són cada vegada més els sectors de la societat que sospiten dels efectes perniciosos que té l’electropol·lució en qualsevol de les seues formes de presentar-se. Allà pel maig de 2000, es va dictar la primera sentència a l’Estat Espanyol, que condemnava Iberdrola pels camps electromagnètics que un transformador generava en una vivenda. Cal dir, que el contingut d’aquest dictamen és també extrapolable a les antenes de telefonia mòbil A Biscaia, un veí que es va oposar a la col·locació d’una antena, en contra de la decisió de la comunitat on vivia, i va aconseguir el reconeixement del jutjat perquè la seua filla patia una malaltia que podria alterar-se per l’afectació de les ones (3). Així mateix, gràcies a la pressió ecologista i veïnal i al sentit comú d’alguns ajuntaments (com per exemple el de Xirivella, entre molts altres), s’estan aprovant normatives per retirar les antenes dels seus nuclis de població.

QUE HI PODEM FER ?

Davant la proliferació dels telèfons mòbils i de les antenes repetidores, cal prendre una posició activa que vaja en la línia d’eliminar els perills potencials que contenen o, si més no, d’anar minimitzant-los en la mesura de les nostres possibilitats:

1.- En principi, caldria reduir l’ús dels telèfons mòbils i anar desenganxant-se de l’addicció que suposen, ja que la majoria dels usuaris i usuàries ho fan per moda i no per una necessitat imperiosa. En cas de ser-ho, s’hauria de tenir en compte d’adquirir telèfons del tipus de microones analògiques, i no digitals (DGS). Igualment, la tria del model hauria de ser el de menor potència, que funciona igual i contamina menys. En qualsevol cas, és preferible emprar el telèfon fix.

2.- Quan es faça ús del telèfon mòbil (si no se’n té més remei), s’ha de procurar tenir l’antena allunyada del cap, la qual cosa fa disminuir la intensitat de la radiació. Existeix un accessori de micròfon i auricular per cable que redueix considerablement l’impacte negatiu.

3.- Si només eres un usuari o usuària en passiu (que no empres telèfon mòbil, però que en pateixes els perjudicis), cal que reivindiques el teu dret a no rebre una dosi de contaminació que tu no produeixes (vindria a ser com quan se’ns obliga a ser fumadors i fumadores en passiu); a no haver d’aguantar els sorolls en els llocs més inversemblants (escoles, hospitals, cinemes, etc.); a no córrer el risc de morir per l’envestiment d’un cotxe, el conductor o la conductora del qual parla alhora que condueix; o el que és pitjor, conviure la major part del dia amb una antena a pocs metres de la nostra casa.

4.- Si a la teua vivenda, al teu barri o ciutat volen instal·lar una antena de telefonia mòbil, aprofita la informació que tens i manifesta la teua oposició. Posa’t en contacte amb el grup ecologista més pròxim (o millor encara, afilia-t’hi, que bona falta fa!), per tal d’ampliar la teua força i fer-ne una causa col·lectiva, perquè no és només un problema personal: ho és també social, mediambiental i polític. De raons, n’hi ha moltes per a negar-s’hi: des de les estrictament considerades com de salut pública i ecològica, fins a d’altres tan senzilles, però no menys importants (4), com ara:

- El sobrepés de l’estructura de l’antena que la vivenda no està preparada per suportar (estem parlant d’unes quantes tones) i que, en la majoria dels casos, els ajuntaments no contolen;

- La depreciació del valor de la vivenda, com a resultes de la por als efectes adversos per a la salut. En una enquesta realitzada a professionals de taxació immobiliària, un 84% dels quals afirma que la proximitat als camps electromagnètics redueix el valor de les propietats, i en disminueix els preus de venda entre un 20 i un 30%.

- Dany psíquic i moral al veïnat de l’immoble i a terceres persones. Si una persona no en sap res, de tot això de l’electropol·lució, no se’n preocupa. Però, està comprovat que la imposició d’aquest tipus de riscos a persones que en són conscients, pot produir efectes perjudicials en la seua salut física i mental.

- Responsabilitats administratives i civils que es poden derivar per a les Comunitats de Propietats Immobiliàries. En aquelles vivendes on hi ha antenes repetidores de telefonia mòbil, la regulació actual de la majoria dels ajuntaments estableix que les responsabilitats de les infraccions comeses seran compartides entre l’empresa instal·ladora i les persones propietàries dels llocs on s’ubiquen. Ja hem vist adés que, a curt i a mitjà termini, això pot significar que el que ara són grans rialles es convertiran en torrencials ploralles, o en altres paraules: els ingressos percebuts avui, poden derivar en l’assumpció de quantioses indemnitzacions a pagar al veïnat que en el seu moment s’hi va negar, i a terceres persones residents en edificis propers.

5.- Reclamar a les instàncies polítiques estatals, autonòmiques i locals, que es preocupen per la nostra salut i pel nostre benestar, bo i aplicant el principi de cautela o precaució. Són moltes les evidències dels perills de l’electrocontaminació com per a previndre, abans que curar, un mal que ja comença a notar-se. Els parlaments haurien de legislar a favor de la salut i de la seguretat pública i no mantindre-se’n al marge, si no volen que els acusem de complicitat i negligència. Per tant, hem d’exigir de les corporacions de cada poble o ciutat (de fet, moltes ja ho estan fent a les seues ordenances), la regulació de tot allò relacionat amb els perills de la telefonia mòbil, i més en concret de les seues antenes repetidores, en la línia de prohibir-ne la instal·lació a les zones habitades de cada terme municipal i desmantellar-ne les existents, com més prompte possible, si és que volem evitar mals majors. Pensem que qualsevol pas en aquest camí servirà per tal de construir un futur més sostenible en unes ciutats més habitables.

NOTES:
(1) Electropolución y la nocividad de la telefonia móvil. José Girbau. Berdeak.
(2) Informe del grup d’experts independents en telefonia mòbil. Ministeri de Sanitat de la Gran Bretanya.
(3) Radiacions no ionitzants, nocives per a la salut de les persones?. Pedro Costa Morata. Ponències a la Universitat d’Estiu de la Universitat de Girona. Juliol de 2000.
(4) Informe Jurídic per a Comunitats de Propietaris. Soledad Gallego. Advocada.


Voro Torrijos i Tàrrega

FRACÀS DELS CONTENIDORS SOTERRATS

El nou sistema de recollida selectiva de deixalles que s’està intentant implantar a Aldaia amb el soterrament dels contenidors, està resultant un fracàs absolut. Sembla que el que ens han venut a bombo i platerets com una panacea, està esdevenint un desastre demostrable per les imatges de cada dia.

Però no es preocupen vostés que el govern municipal prompte culpabilitzarà la ciutadania d’aquest desgavell. Pel contrari, sembla que el servei de recollida municipal està actuant de manera irresponsable quan, en moments de saturació i de dolenta planificació, ajunta els residus que nosaltres separem i els porta a FERVASA sense respectar la recollida selectiva.

Encara que una part del problema és responsabilitat d’unes quantes persones que no tenen cura, també és veritat que la mare dels ous correspon a l’ajuntament, que no ha tingut cap mirament en posar en marxa un sistema de recollida que falla per tots els cantons, perquè:

1. S’ha començat la casa per la teulada.
2. Com és habitual, no s’ha consultat a la població sobre el model a implantar. Ni tan sols a les associacions locals.
3. No s’ha contrastat suficientment la seua eficiència i s’estan creant nous problemes que abans no existien.
4. El model implantat, segurament no compleix les normes mínimes de seguretat, ja que el forat per on s’han de tirar els residus resulta un perill per a la gent menuda.
5. En qualsevol cas, no hi ha hagut una bona campanya informativa a la població, la qual cosa pot produir efectes contraris als desitjats.
6. Sembla més aïnes una acció propagandística sense cap ni peus.
7. Tampoc no s’ha preparat una alternativa o un complement a la saturació que s’està generant dels contenidors, que queden col·lapsats massa sovint i presenten una imatge molt pitjor que l’anterior sistema.

En conclusió, que el tir els ha eixit per la culata i les conseqüències poden ser molt negatives. Les precipitacions per tal d’anunciar el nou sistema de recollida abans de les darreres eleccions municipals i, després, la posada em marxa abans de les generals, està convertint la recollida selectiva, en un fracàs difícil de solucionar ara amb el nou sistema.

Caldrà repensar el problema i trobar noves solucions que passen per:

1. Una anàlisi prèvia de les diferents alternatives que hi ha per a realitzar una bona recollida selectiva i no actuar per l’opció més econòmica, sinó per la més eficient i integral.
2. Cal, per tant, un augment dels mitjans econòmics i dels recursos humans.
3. La participació de la població en la solució del problema és totalment necessària i imprescindible.
4. Qualsevol sistema necessita d’una campanya informativa porta a porta que faça possible el màxim de gent conscienciada. No n’hi ha prou, només, amb un full informatiu que normalment no és llegit per la ciutadania.
5. Necessitem un sistema que comence per donar-li importància a la principal consigna ecologista sobre els residus que diu: “el millor residu és aquell que no existeix”. Intentar amagar o soterrar un problema no significa solucionar-lo. De fet, ara la solució aportada per l’ajuntament s’ha convertit en un nou problema. No pot haver cap sistema correcte de recollida selectiva si no està basat en la minimització, en la reducció en la producció de deixalles, la majoria d’elles innecessàries.

Voro Torrijos i Tàrrega

MENTIDES SOBRE L'AIGUA

Pel que sembla, el tema de l’aigua comença a ocupar el centre de l’atenció política estatal i autonòmica. Els mitjans de manipulació de masses ja han arribat al límit de l’exageració. Parlen de la guerra de l’aigua sense importar-los gens ni mica la radicalitat, la inexactitud i les conseqüències del missatge que llancen. Els resulta més rendible periodísticament situar el tema en un punt tan falsament problematitzat i no deixen una escletxa per a l’optimisme ni per al realisme. Prefereixen usar qualificatius que atraguen l’atenció del públic abans de posar-li una mica de seny a un conflicte que, si existeix, una part de la responsabilitat la tenen els mateixos mitjans. Canal 9 és el paradigma del despropòsit, que no para de fer-se’n ressò en boca del seu amo i senyor, un tal Camps (de golf potser?), que dia i nit ens inunda i ens ofega amb les seues arengues populistes, al més pur estil goebbelià.

És cert que hi ha un problema amb l’aigua, però el tema està tan manipulat, que qui el desmanipule, bona tasca de desmanipulació farà!. Comesa difícil si no es compta amb la gran finestra de l’ensinistrament televisiu. A hores d’ara, les mentides i els interessos són tan enrevessats que la confusió costarà més d’esclarir que la recerca de solucions. Però en realitat, quin és el problema?. És evident que un recurs tan necessari per a la vida s’ha d’administrar amb coneixement, cosa que no sembla tenir gaire clar l’administració, ni la local, ni l’autonòmica, ni l’estatal. M’explique: augmenta la població i la demanda d’aigua s’incrementa de manera exponencial. Cada vegada se n’ha volgut consumir més, sense preocupar-se’n de conservar les fonts de subministrament, que en són moltes més de les que alguns ens diuen. En el cas dels ajuntaments, la irresponsabilitat és preocupant: davant la contaminació i la reducció del volum dels aqüífers, en comptes de buscar solucions locals i comarcals, miren cap a un altre costat i s’apunten a xuplar de la mamella de les aigües superficials, que cada vegada són més minses a causa d’una demanda desbocada, del malbaratament descontrolat i de la falta de pluges a les capçaleres dels rius, on s’ha anat destruint els ecosistemes que hi eren favorables.

Plou poc, però per a la quantitat que plou, plou prou! Dit amb altres paraules: per què s’atreveixen a dir que l’aigua de l’Ebre, que va a la mar (però també als aqüífers i a frenar la salinització, que ja penetra per tot el delta), hauria de ser transvasada, si les aigües de les pluges que cauen al cement i a l’asfalt que ho cobreix tot, van a parar a la mar i ningú no fa res per retenir-les?. I per què no es reciclen les aigües usades? I per què no s’eliminen les fugues de les conduccions, que representen del 20 al 30% del total? I per què no es descontaminen els aqüífers i no es busquen tècniques per a reomplir-los? I per què no es gestiona la demanda de manera coherent? I per què hem de gastar-nos diners en aigua mineral mentre unes empreses en fan negoci i ens obliguen a pagar dues vegades per una aigua que els ajuntaments encara diuen que és potable, quan nosaltres no la fem servir com a tal? I per què es privatitza el servei de subministrament de l’aigua, si el problema passa per un control públic de la gestió? I tot un altre torrent de preguntes que cadascú i cadascuna de vosaltres podeu anar afegint per a escarni dels nostres (ir)responsables polítics, als quals sembla que, en un tema com aquest, els falta més d’un regó.

Voro Torrijos i Tàrrega

ACCESSIBILITAT VIRTUAL

El recent atorgament del premi reina Sofia d’accessibilitat a Aldaia ha estat, si ho mirem amb perspectiva global, una fal·làcia d’allò més incomprensible. Si això vol dir que aquesta població de l’horta és la més accessible de totes les ciutats de l’estat espanyol entre 10.000 i 100.000 habitants, la pregunta és la següent: i com deuen ser les altres? És increïble però, si les autoritats ho diuen ... ! Ja se sap: primer s’ho guisen i després s’ho mengen i, de pas, ens emmirallen i ens enredren!.

Resulta una mica decebedor que, després de 20 anys de legislació al respecte, el paradigma dels avanços en relació a aquesta qüestió tan important per a l’habitabilitat de les ciutats, siga una població com Aldaia. I us assegure que en parle amb coneixement de causa.

Des de l’aparició de les «Normes per a l’accessibilitat i eliminació de barreres arquitectòniques» (DOGV 12 desembre de 1988) fins avui, tota la legislació publicada ha resultat ser paper mullat. Durant tots aquestos anys, les autoritats municipals s’han fet els lloguis i han desatès els principals aspectes d’aquesta legislació. S’han passat per l’entrecuixa unes normes que, de segur, hagueren suposat un important capgirament de la situació desastrosa que patim a hores d’ara.

Però, feta la llei, feta la trampa!. De què serveix una legislació tan coherent com l’esmentada si ningú no la compleix, ni ningú la fa complir?. Per a què unes normes que exigeixen donar prioritat a les persones vianants i no als vehicles motoritzats en la planificació urbanística i arquitectònica quan la principal preocupació dels consistoris és afavorir la circulació dels cotxes i incrementar les places d’aparcaments, en detreniment de la millora de l’accessibilitat vianant. No hauria de ser més coherent planificar la reducció dels automòbils particulars i la millora del transport públic?. I, mentrestant, no deu ser més positiu sancionar i evitar la invasió de cotxes dels espais vianants?. O que els col·legis eliminen els aparcaments als patis d’esbarjo i tingueren uns itineraris totalment segurs per a fer possible l’accés de l’alumnat a peu?. O l’elevació de tots els passos zebra al nivell de les voreres, que haurien de ser com a mínim de dos metres d’amplitud?. O no tocaria ja superar els paranys que signifiquen els escocells (clots) al voltant dels arbres?. I un llarg etcètera que posa de manifest les misèries d’un premi que correspon més a donar-li rellevància a la visita electoral que farà De La Vega aquesta setmana, que a la realitat.

En el cas d’Aldaia, vinguen vostés i jutgen. Les bones intencions de l’ajuntament no voldria posar-les en dubte, però els fets diuen més que les paraules. Com a norma general, la nostra població també ha sofert una sèrie de modernitzacions urbanístiques que han estat marcades, en la majoria dels casos, per una escala de prioritats sempre favorable als vehicles motoritzats.

Resulta incomprensible un premi a l’accessibilitat per a una població que pateix unes deficiències estructurals tan evidents i negatives com ara la fragmentació del casc urbà, que està dividit en tres parts totalment desconnectades per a les persones que no van amb cotxe. En el cas del Barri del Crist, és molt cridaner: l’únic accés actual és el motoritzat. No hi ha cap itinerari vianant des del centre d’Aldaia; ni tan sols existeix una trista vorera en condicions.

I si ens anem cap al sud, la cosa encara pinta pitjor. Les vies del tren fan que les persones amb mobilitat reduïda, la gent menuda i la gent gran haja de suportar uns nivells d’inaccessibilitat intolerables. Travessar d’una part del poble a l’altra resulta tota una aventura. Les passarel·les i les escales són tot un desafiament, per l’altura i pel desnivell. Però, paciència, que una vegada i una altra la solució a aquest problema ens la tornaran a vendre per a tractar d’obtenir rèdit electoral. Mentrestant, haurem de sofrir celebracions i parafernàlies perquè, per als de sempre, tot és vàlid en campanya, i si és amb els diners de tothom, millor.

Voro Torrijos i Tàrrega