ACCESSIBILITAT VIRTUAL

El recent atorgament del premi reina Sofia d’accessibilitat a Aldaia ha estat, si ho mirem amb perspectiva global, una fal·làcia d’allò més incomprensible. Si això vol dir que aquesta població de l’horta és la més accessible de totes les ciutats de l’estat espanyol entre 10.000 i 100.000 habitants, la pregunta és la següent: i com deuen ser les altres? És increïble però, si les autoritats ho diuen ... ! Ja se sap: primer s’ho guisen i després s’ho mengen i, de pas, ens emmirallen i ens enredren!.

Resulta una mica decebedor que, després de 20 anys de legislació al respecte, el paradigma dels avanços en relació a aquesta qüestió tan important per a l’habitabilitat de les ciutats, siga una població com Aldaia. I us assegure que en parle amb coneixement de causa.

Des de l’aparició de les «Normes per a l’accessibilitat i eliminació de barreres arquitectòniques» (DOGV 12 desembre de 1988) fins avui, tota la legislació publicada ha resultat ser paper mullat. Durant tots aquestos anys, les autoritats municipals s’han fet els lloguis i han desatès els principals aspectes d’aquesta legislació. S’han passat per l’entrecuixa unes normes que, de segur, hagueren suposat un important capgirament de la situació desastrosa que patim a hores d’ara.

Però, feta la llei, feta la trampa!. De què serveix una legislació tan coherent com l’esmentada si ningú no la compleix, ni ningú la fa complir?. Per a què unes normes que exigeixen donar prioritat a les persones vianants i no als vehicles motoritzats en la planificació urbanística i arquitectònica quan la principal preocupació dels consistoris és afavorir la circulació dels cotxes i incrementar les places d’aparcaments, en detreniment de la millora de l’accessibilitat vianant. No hauria de ser més coherent planificar la reducció dels automòbils particulars i la millora del transport públic?. I, mentrestant, no deu ser més positiu sancionar i evitar la invasió de cotxes dels espais vianants?. O que els col·legis eliminen els aparcaments als patis d’esbarjo i tingueren uns itineraris totalment segurs per a fer possible l’accés de l’alumnat a peu?. O l’elevació de tots els passos zebra al nivell de les voreres, que haurien de ser com a mínim de dos metres d’amplitud?. O no tocaria ja superar els paranys que signifiquen els escocells (clots) al voltant dels arbres?. I un llarg etcètera que posa de manifest les misèries d’un premi que correspon més a donar-li rellevància a la visita electoral que farà De La Vega aquesta setmana, que a la realitat.

En el cas d’Aldaia, vinguen vostés i jutgen. Les bones intencions de l’ajuntament no voldria posar-les en dubte, però els fets diuen més que les paraules. Com a norma general, la nostra població també ha sofert una sèrie de modernitzacions urbanístiques que han estat marcades, en la majoria dels casos, per una escala de prioritats sempre favorable als vehicles motoritzats.

Resulta incomprensible un premi a l’accessibilitat per a una població que pateix unes deficiències estructurals tan evidents i negatives com ara la fragmentació del casc urbà, que està dividit en tres parts totalment desconnectades per a les persones que no van amb cotxe. En el cas del Barri del Crist, és molt cridaner: l’únic accés actual és el motoritzat. No hi ha cap itinerari vianant des del centre d’Aldaia; ni tan sols existeix una trista vorera en condicions.

I si ens anem cap al sud, la cosa encara pinta pitjor. Les vies del tren fan que les persones amb mobilitat reduïda, la gent menuda i la gent gran haja de suportar uns nivells d’inaccessibilitat intolerables. Travessar d’una part del poble a l’altra resulta tota una aventura. Les passarel·les i les escales són tot un desafiament, per l’altura i pel desnivell. Però, paciència, que una vegada i una altra la solució a aquest problema ens la tornaran a vendre per a tractar d’obtenir rèdit electoral. Mentrestant, haurem de sofrir celebracions i parafernàlies perquè, per als de sempre, tot és vàlid en campanya, i si és amb els diners de tothom, millor.

Voro Torrijos i Tàrrega