No hi ha cap mena de dubte quant fa als grans temes econòmics: les dues cares –dures?–, que formen part de la mateixa moneda, hi estan d’acord, o dit amb paraules cèlebres: tanto monta (PP), monta tanto (PSOE), i com sempre, al llom d’una ciutadania castigada per la imposició d’un bipartidisme molt ben arrelat en les restauracions borbòniques dels dos segles anteriors.
Un bon exemple d’aquesta visió monolítica el trobem davant l’anomenada crisi o desacceleració econòmica que ara comença, la causant de la qual sembla ser la davallada del sector immobiliari. ¿Que ja era hora, no?. ¿O pensaven que tot són flors i violes i que anaven a continuar fins a l’infinit? Si fos per ells, segur que seguirien construint, sense solta ni volta, mentre quedava un pam de terra per cementar. ¿És possible que aquesta dèria responga a la falta d’imaginació? ¿O tal vegada siga el resultat d’un trauma infantil no resolt? El ben cert és que encara segueixen jugant impàvids i sense complexos a una barreja de l’exin castillos i del monopoli. Potser fóra més encertat pensar en l’enfilat d’interessos creats en el sector, i tot allò que l’envolta: llicències, impostos, diners negres, moviment de capitals, inversions especulatives, crèdits bancaris ... que resulten molt difícils de desmantellar. I pel que sembla, de dissimular. Cada vegada són més els alts càrrecs que passen –sense vergonya– de la política a l’empresa privada en sectors claus per a l’economia, siga l’immobiliari, l’energètic o les comunicacions.
La qüestió és que els polítics de la moneda que parlàvem adés –que dóna suport a un pensament únic que cal desemmascarar i denunciar–, ja no saben com fer-s’ho per tal d’ajudar el sector de l’atovó, i qualsevol fórmula els sembla vàlida. A hores d’ara, que és públic i notori l’existència de més de 300.000 vivendes deshabitades al País Valencià, per a què en volem més? Encara que ens vulguen engalipar, tot dient-nos que és per fer un servei a la ciutadania, la qüestió no s’ajusta a la realitat. M’explique: ara que per fi tenim a l’abast la possibilitat de frenar aqueixa obsessió malaltissa de créixer com un càncer a qualsevol preu; ara que podem decretar una moratòria contra la destrucció de l’horta periurbana que ens queda, resulta que, els de sempre, aproven al parlament una proposició que reclama la construcció de noves vivendes, en aquest cas, de protecció oficial (VPO). Subtil manera de voler-nos enredrar i d’imposar-nos una economia de mercat que acaba encarnant maneres dictatorials contràries als drets d’una democràcia.
Davant d’una proposta tan desgavellada i enganyosa, ¿no fóra millor activar de debò i de veres el lloguer dels habitatges buits a preus justos i amb seguretat per a llogadors i llogaters? I, alhora, ¿per què no aplicar mesures més valentes que faciliten l’emancipació juvenil d’una vegada per sempre? I com a proposta alternativa i realista, ¿no tocaria ja la reconversió del sector de la rajola en alguna cosa més sostenible i rendible socialment, com ara la producció d’aliments ecològics de proximitat (que garantesquen la seguretat alimentària i eviten la producció de CO2) en els llocs on pensaven construir?; que s’aprofités aquesta mà d’obra per donar vida i producció no especulativa a un espai que fa lustres hauria d’haver estat declarat paratge natural (no oblidem que l’horta valenciana encara és una de les 6 més valuoses de tot Europa) i s’evités que tota aquesta allau de persones es convertesquen en assídues de les oficines de col·locació?. Sembla que les respostes són òbvies, però ¿quan tindrem uns polítics a l’altura de les circumstàncies?. Ara és el moment de demostrar-ho!.
Un bon exemple d’aquesta visió monolítica el trobem davant l’anomenada crisi o desacceleració econòmica que ara comença, la causant de la qual sembla ser la davallada del sector immobiliari. ¿Que ja era hora, no?. ¿O pensaven que tot són flors i violes i que anaven a continuar fins a l’infinit? Si fos per ells, segur que seguirien construint, sense solta ni volta, mentre quedava un pam de terra per cementar. ¿És possible que aquesta dèria responga a la falta d’imaginació? ¿O tal vegada siga el resultat d’un trauma infantil no resolt? El ben cert és que encara segueixen jugant impàvids i sense complexos a una barreja de l’exin castillos i del monopoli. Potser fóra més encertat pensar en l’enfilat d’interessos creats en el sector, i tot allò que l’envolta: llicències, impostos, diners negres, moviment de capitals, inversions especulatives, crèdits bancaris ... que resulten molt difícils de desmantellar. I pel que sembla, de dissimular. Cada vegada són més els alts càrrecs que passen –sense vergonya– de la política a l’empresa privada en sectors claus per a l’economia, siga l’immobiliari, l’energètic o les comunicacions.
La qüestió és que els polítics de la moneda que parlàvem adés –que dóna suport a un pensament únic que cal desemmascarar i denunciar–, ja no saben com fer-s’ho per tal d’ajudar el sector de l’atovó, i qualsevol fórmula els sembla vàlida. A hores d’ara, que és públic i notori l’existència de més de 300.000 vivendes deshabitades al País Valencià, per a què en volem més? Encara que ens vulguen engalipar, tot dient-nos que és per fer un servei a la ciutadania, la qüestió no s’ajusta a la realitat. M’explique: ara que per fi tenim a l’abast la possibilitat de frenar aqueixa obsessió malaltissa de créixer com un càncer a qualsevol preu; ara que podem decretar una moratòria contra la destrucció de l’horta periurbana que ens queda, resulta que, els de sempre, aproven al parlament una proposició que reclama la construcció de noves vivendes, en aquest cas, de protecció oficial (VPO). Subtil manera de voler-nos enredrar i d’imposar-nos una economia de mercat que acaba encarnant maneres dictatorials contràries als drets d’una democràcia.
Davant d’una proposta tan desgavellada i enganyosa, ¿no fóra millor activar de debò i de veres el lloguer dels habitatges buits a preus justos i amb seguretat per a llogadors i llogaters? I, alhora, ¿per què no aplicar mesures més valentes que faciliten l’emancipació juvenil d’una vegada per sempre? I com a proposta alternativa i realista, ¿no tocaria ja la reconversió del sector de la rajola en alguna cosa més sostenible i rendible socialment, com ara la producció d’aliments ecològics de proximitat (que garantesquen la seguretat alimentària i eviten la producció de CO2) en els llocs on pensaven construir?; que s’aprofités aquesta mà d’obra per donar vida i producció no especulativa a un espai que fa lustres hauria d’haver estat declarat paratge natural (no oblidem que l’horta valenciana encara és una de les 6 més valuoses de tot Europa) i s’evités que tota aquesta allau de persones es convertesquen en assídues de les oficines de col·locació?. Sembla que les respostes són òbvies, però ¿quan tindrem uns polítics a l’altura de les circumstàncies?. Ara és el moment de demostrar-ho!.
Voro Torrijos i Tàrrega
1 comentari:
Es cierto que resulta rocambolesca la situación que se ha creado. Los verdes llevamos mucho tiempo solicitando la moratoria, que por incapacidad política no se ha podido decretar, sin embargo ahora la mano invisible del mercado la impone.
Sin embargo nos encontramos con algunos políticos y medios que antes nos apoyaron al reclamar la moratoria que ahora propugnan la inversión pública en infraestructuras, leasé autovías (cuando el precio del petroleo ha dictado su sentencia de muerte sobre el transporte por carretera), pero es que falta convicción en los ocasionales aliados de los verdes, en eupv pero también en el bloc y en iniciativa, a la hora de la verdad se recurren a los viejos argumentos del viejo modelo económico "depredador" y aquí no ha pasado nada...
Publica un comentari a l'entrada